entre l'ona i el tsunami

proveu

2011-12-12T21:19:00.002+01:00

aquest joc, l'he trobat molt bonic :)

ps I love you

2011-12-11T18:23:00.001+01:00

saps que t'estimen quan pots veure el seu somriure quan et despenja el telèfon :)

100111

2011-12-01T13:15:00.000+01:00

era divendres, després de voltar van decidir anar a descansar una estona a casa, però no hi van ser a temps.
Aquestes coses no solen sortir com les tens planificades.
Sempre hi ha un sense nom que acaba decidint per tu.
I fas el que vol.
Perquè no tens més remei, sí, però també perquè és el que has escollit fer.
I ho saps.
I ho fas.
I ho vols.

I si tot va bé, al cap d'unes poques hores obtens la recompensa. Però no et diuen què ve després. No t'expliquen com funciona.

Finalment van arribar a casa, unes (moltes) hores més tard del que tenien pensat. Sense full d'instruccions i amb una barra sota el braç, se la van endur embolicada de color blanc.

I d'això ja en fa 100111...

bon i feliç dia a tothom :)

fins a la pollera...

2011-11-30T22:54:00.001+01:00

sabeu què és això:

(font: http://wikifaunia.com)

és el meu pitjor malson...

vida nova?

2011-11-26T22:08:00.005+01:00

fa quatre anys vaig conèixer a un noi un dia sota un rellotge llegint un llibre vermell.

fa quatre dies em va dir "nova vida, nou blog"

la vida no és nova, només en tinc una de vida, ergo, el blog tampoc no hauria de ser nou. El que sí intentaré serà renovar la vida de la mateixa manera que he renovat el blog.

per cert, sabeu quin és el colmo d'un físic? que quan troba el moment no troba la posició, i quan troba la posició no troba el moment ;)

amb mi que no comptin, tampoc

2010-10-30T08:36:00.003+01:00

JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)

Yo no era independentista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, "fetge", y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman "problema catalán" es en realidad el "problema español". La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.

Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos.. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?

Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España individible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir -a proponer, a ordenar- que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.

Jo no era independentista. Però vaig prometre'm que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.

Jo estic molt orgullosa de poder parlar, entendre i escriure correctament 3 llengües: català, la meva llengua materna, i les dues estrangeres, anglès i castellà. Puc parlar-les bé les tres perquè no tradueixo frases en el meu cervell, senzillament penso en la llengua que toca parlar, i les paraules flueixen.

Em dóna moltes possibilitats. Perquè sempre que ho necessiti tinc la porta oberta a canviar del català al castellà o a l'anglès. Quedi ben entès, que és sempre que JO en tingui la necessitat.

I també sóc capaç d'entendre el que em diuen si em parlen en francès o portuguès. I potser també podria arribar a entendre l'italià. Evidentment, aquestes tres últimes no les poso a la mateixa llista que les tres anteriors, perquè no sóc capaç ni de respondre ni d'escriure. No sé pensar en francès, ni en portuguès ni en italià. Sí sóc capaç de llegir-les. I entendre el que estic llegint.

També tinc mitja noció d'euskera. I m'agradaria molt augmentar aquesta mitja noció a alguna cosa més. Us confessaré que és la meva assignatura pendent.

Però sabeu què? El més important, com em va dir ell, no és parlar correctament, és ser capaç d'entendre't amb els que t'envolten.

I aquesta capacitat d'entendre, no només el que em diuen, sinó també el que senten les persones que m'envolten, me la dóna, en gran part, la capacitat de poder canviar de llengua sempre que ho necessiti.
Però jo, com en Joan Maria, malgrat que a mi mai no m'han bufetejat per parlar en català a l'escola, no canviaré de llengua només perquè m'hi obligui ningú. Ho faré per convenciment, per necessitat, per cortesia, però mai més per obligació.

i si...

2010-10-28T20:05:00.003+01:00

La Carme diu que demà, quan em truquis, em diràs que em vols dur lluny, amb tu, per ajudar-te i per ensenyar-me el que saps.

I si fos així...? Amb els anys que fa que... i si ho fas? Demà quan em truquis, si et plau, fes que senti el que em cal sentir per saber-me viva...

escandalós

2010-09-30T20:26:00.001+01:00

Mireu-vos aquesta presentació. Després decidiu.

Del blog del Marc Belzunces, a l'apunt L'escàndol del cost d'Espanya per a Catalunya, hi podeu trobar la presentació "Empresaris per l'Estat Propi (1a part) - Jaume Vallcorba", del Cerce Català de Negocis.

Aquí podeu trobar les tres parts de la presentació "Empresaris per l'Estat Propi".

Per cert, el divendres 12 de novembre el CCN serà a la Garriga per explicar-nos que l'Estat propi és el millor negoci

Salut a tots :)

11 de març - 10 de juliol

2010-07-10T11:54:00.006+01:00

Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.

Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.

Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.

Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.

No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.

Dia del Blogaire en Crisi 2010

2010-05-31T06:16:00.004+01:00

Espero que la meva crisi sigui passatgera. Sincerament, ja començo a notar que l'he superada. "Mort el gos, morta la ràbia", que diuen. I el gos que agonitzava, ja l'he enterrat. O sigui que prest estaré neta de ràbia!

(més informació: proposta i aclariments):

La Rosa

2010-04-24T12:04:00.002+01:00

Ahir va ser Sant Jordi.

És un dia molt especial. Potser no tothom el sent igual, però per a mi és un dia molt especial.

I avui sóc, si no la més feliç, una de les dones més felices del món!

La Rosa més bonica és aquella que et regala qui t'estima de veritat.

I jo la tinc :)

au fènix

2010-01-29T17:05:00.000+01:00

viatge plural: Laberint
Si no saps per on vas, torna per saber d'on vens.

no és només que no sé per on vaig... és que estic totalment perduda, però estic de sort perquè sé perfectament en quin punt del camí em vas fer perdre.

frases

2010-01-15T19:07:00.002+01:00

Viu cada dia com si fos l'últim, un dia encertaràs.

Quan arribis a l'última pàgina, tanca el llibre.

Estima'm quan menys ho mereixi, perquè és quan més ho necessito.

No prometis res quan et sentis eufòric; no responguis una carta quan et sentis iracund.

Si un problema té solució, no cal preocupar-se; si no en té, preocupar-se no serveix de res.

No pots guiar el vent, però pots canviar la direcció de les teves veles.

La nostra casa està prou neta per ser sana i prou bruta per ser feliç.

i finalment s'acaba

2009-12-27T17:44:00.009+01:00

Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.

No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.

He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.

Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.

Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.

No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.

Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.

En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.

Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.

Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.

I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.

No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.

I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.

La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.

Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.

sexè títol

2009-12-19T19:58:00.003+01:00

Sí, ja sé que és sisè i que jo em queixo de que la gent no utilitza bé les paraules, però és que tenir SIS títols en un any és més sexè que sisè, perquè és comparable a un orgasme!

Salut, vici, anarquia i FORÇA BARÇA!

Copa del Rei de Jerusalem 13/05/09
Lliga 16/05/09
Lliga de campions 27/05/09
Supercopa d'España 23/08/09
Supercopa d'Europa 28/08/09
Campionat del món de clubs 19/12/09

el pas del temps

2009-12-16T21:01:00.001+01:00

Aquí podeu veure un rellotge, que de fet són molts, que mostra el pas del temps.

excessiva i repel·lent

2009-12-12T10:51:00.004+01:00

Jo.

No sé gaire com escriure això que tinc al cap... i he pensat que començar per jo pentura m'ajudaria... us he de confessar que no m'ajuda.

El que passa és que des de fa molt temps em diuen que sóc excessiva i repel·lent. No em preocupa, i no canviaré perquè crec que no és ~~olent~~ dolent ser així, però vos confés que n'estic una mica cansada.

L'excessivitat em ve dita, entre moltes altres coses, perquè sempre trobo errors quan llegeixo coses com les cartes dels restaurants o fulletons impresos amb el vist i plau de Generalitat de Catalunya [ja miraré de fer-vos-en cinc cèntims ben prest], que malgrat no impossibiliten la lectura i comprensió de la cosa, fan mal als ulls. I quan ho veig, ho dic (potser més que excessiva sóc bocamolla) i la resposta que rebo és "ets excessiva, no pots mirar-te les coses sense trobar-hi problemes?!"

La repel·lència ve quan algú diu "recepcionar" en lloc de "rebre" i jo li comento que recepcionar no existeix, i que a mi personalment em sembla una paraula ben lletja.
O bé quan llegeixo que alguna activitat de control s'ha de fer "amb periodicitat bianual" i pregunto "vols dir que això s'ha de controlar cada sis mesos??", noooooooooo s'ha de controlar cada dos anys, o amb periodicitat biennal, però ja no es canvia en el document en qüestió perquè *tothom enten que bianual és cada dos anys*.

Doncs no! No tothom ho entén. Jo no ho entenc. I no m'agrada llegir o sentir coses que no són o que són però no són les que volen que siguin.

La majoria de vegades la resposta que rebo és: les llengües les fan les persones i no els diccionaris.

I sí, és cert, les llengües evolucionen perquè les persones les parlem, però al meu entendre hem de mantenir una mica d'ordre, perquè si no ho fem el càstig que rebrem serà el mateix que els de la torre de Babel.

Per això penso que és important dir "rebre", "biennal", o penso que és important no veure escrites coses com "salmò" o "teniu que agafar"...

Segurament sóc excessivament repel·lent, però quan necessiten saber com s'escriu o com es diu tal cosa en català, castellà o anglès, a qui ho pregunten és a mi... perquè sóc un diccionari amb potes...

I no és per criticar, però si poden dir recepcionar, amb aquella alegria, perquè tothom ho entén, també han de poder dir "be i uve" o "be alta y be baja" sense despentinar-se.

Que a mi m'hauria de ser igual com parli o escrigui la gent, però comença a tocar-me el nas quan sóc jo la que he de fer l'esforç d'entendre el que em diuen quan són ells que no saben dir les coses ben dites.

És a dir, que a mi em sembla molt bé que la gent digui les coses com les vulgui dir, per allò de que les llengües són vives i no es poden encorsetar en el que diu un diccionari, però... al final el que caldrà serà un "diccionari persona <--> català" per totes les persones que presumptament parlin català.

Perquè això serà com haver d'entendre als fills quan comencen a parlar i diuen coses com tèfulun, pòtia, dumbatge, pontònia, comé, comenet...

17 de maig

2009-11-30T20:55:00.002+01:00

Us heu preguntat mai què va passar el 17 de maig? Doncs jo sí, i ho he fet, perquè estava mirant la pàgina de l'ajuntament sobre el Museu d'Història de Catalunya i he trobat molt curiós el tema dels horaris.

Diu "dimarts, dijous, divendres i dissabtes i 17 de maig" obren de deu del matí a set del vespre; dimecres, de deu del matí a vuit del vespre i "diumenges i festius excepte 25 de desembre, 26 de desembre, 1 de gener, 6 de gener, 17 de maig" de deu del matí a dos quarts de tres de la tarda.
Ah! i per acabar, "15 de maig" de set del vespre a una de la matinada (del dia 16 de maig…).

I dels dilluns no en diu res, o sigui que suposo que estarà tancat…

Al cas: he pensat què passa el 17 de maig, per què és festiu? I ha de ser festiu perquè posen "diumenges i festius excepte […] 17 de maig", que vol dir que el 17 de maig és un festiu.

Aleshores he anat a buscar al google el 17 de maig i el primer resultat que hi havia m'informa que el 17 de maig és el cent no sé quants dia de l'any i un dia més els anys de traspàs. He anat a mirar les festes i commemoracions d'aquest senyalat dia i veig que se celebra el dia internacional de les telecomunicacions, el dia d'internet (que no sabia que internet tenia un dia... jo creia que tots els dies eren d'internet...) i també és el dia mundial contra l'homofòbila i la transfòbia.

Que dic jo... què tenen a veure totes aquestes festes i commemoracions amb el MHCat, com perquè el considerin un dia festiu?

I també em pregunto angoixada: quina és la diferència entre un "dia" (d'internet), un "dia internacional" (de les telecos) i un "dia mundial" (contra l'homo i la transfòbia)?

Un bloc de contes, relats i pensaments

2009-11-22T21:33:00.003+01:00

Des d'Opinalia s'emprèn una iniciativa (concurs) per premiar les 50 millors entrades presentades. El premi és un llibre amb les 50 entrades, però jo crec que el que és millor és la possibilitat de trobar altres blogs que potser no coneixes i et poden aportar coses noves.

Així doncs, ja ho sabeu. Si hi aneu hi trobareu més informació sobre el com el què i tot plegat.

No ho hauria de fer

2009-11-19T19:37:00.002+01:00

Sé que no ho hauria de fer i que em fa més mal que bé i que no és sa, però sóc així i em pregunto si l'escuradents és la que ara tens entre mans.

Un dia feliç

2009-11-17T21:51:00.002+01:00

Avui ha estat un dia feliç entre el meu germà preferit i les meves nines.... estic tan contenta!!!!

El meu germà preferit avui feia la presentació del seu llibre blanc: 'el libro blanco de lasociedad.net'

Ha estat fabulós. He gaudit veient-lo tant content, però m'he sentit molt enyorada de la meva germana preferida. Però ara mateix he estat capaç de transmetre-li tota la meva felicitat!!!

Gràcies a tots per deixar-me viure aquests moments :)

Ses meves nines

2009-11-17T18:08:00.000+01:00

Un somriure a la crisi, una treva a la recessió
Il·lusió, sort, no tenir por a fer feina i una mica de follia són alguns dels ingredients amb què les germanes Sara i Núria Pons han condimentat el plat fort de la seva vida. Obrir un negoci en època de crisi? i per què no? Tenir una mica d’estalvis i no rumiar-ho gaire van ser suficients perquè dia 30 d’octubre la tenda de roba masculina i femenina i de decoració Sándalo, situada al carrer des Ramal, tornés a alçar les reixes.

Sí elles són ses meves nines!!!

per pensar

2009-10-24T09:01:00.003+01:00

Últimament estic una mica capficada perquè vull ser algú i sé que sóc ningú. Però he vist aquesta frase i em sembla que em servirà per pensar una mica i potser, fins i tot, per canviar la meva concepció.

El primer pas que cal donar per arribar a ser algú és aprendre a no ser ningú

aaaarrrrgghhh!!!! :D

2009-10-22T18:12:00.004+01:00

Mireu què ha fat la quarta R de casa!!

I aquesta monada és el nostre nou company. Ara ja som dos nens i dues nenes i en total quatre R, totes al nostre palauet de collserola!

ets dolent

2009-10-18T21:03:00.003+01:00

lamalla.cat
“Fer alguna cosa dolenta i no sentir cap vergonya és la prova definitiva d'un caràcter malvat”

T'ho dic a tu, i a tu també, que aneu de bons per la vida i sou malvats. El món no s'ha girat en contra vostra, ans al contrari, sou vosaltres qui doneu l'esquena al món. I la vida avança i penedir-se de causar dolor al proïsme és molt més noble i honest que amagar-se rere excuses com que la culpa és del altres, o que mai no t'havia promès res.

La Celestina

2009-10-17T18:56:00.003+01:00

Si dimarts que ve no sabeu on sopar, podeu passar per l'Hotel Conestable a la Ronda Universitat número 1, on en Jordi Bilbeny ens explicarà coses sobre la Celestina.

Si hi aneu (en Jordi demana que l'aviseu abans del dia 19), em podeu buscar. Sempre porto una trena :)

de torturadors

2009-10-16T20:26:00.003+01:00

Estic molt cansada de la tortura a la que em sotmets. Però has de saber que no m'arriba. Em cansa, sí, i molt, però no em fa cap mal. I ni tan sols aconsegueixes arribar a mi per camins estranys que t'inventes. No em fas mal. No pots, perquè jo ja no t'ho permeto.

Em dol que t'hagis convertit en un monstre, però no és responsabilitat meva ni el meu problema. Ets una mala persona. I jo sóc idiota. Però prefereixo ser idiota i saber que he estimat que ser una persona dolenta i no saber-ne.

Em fas tanta llàstima que no sé ni com expressar-ho. Et perds tot el que té de bo la vida mirant de culpar al món de les males accions que emprens. El responsable de la teva vida ets tu.

Estic cansada de les estratagemes que utilitzes per fer veure que ets el que no ets. No ets la bona persona que pretens ser, ni tan sols crec que siguis una persona. A aquestes alçades crec que ets un ens vell i amargat que viu per fer malviure als que t'han donat alguna cosa, als que t'han donat una mà o als que t'han intentat entendre.

Per mi podeu anar tots dos a torturar-vos mútuament.

Ja no podeu accedir a mi de cap manera.

No podeu arribar on sóc jo.

No us permeto l'entrada.

Teatre

2009-10-12T16:16:00.004+01:00

Des d'aquí us vull fer un parell de recomanacions per anar al teatre. Jo no he vist cap de les dues obres que us proposo, però a poc que pugui les aniré a veure.

Sé de bona font, que ambdues són obres dignes de ser vistes.

La primera recomanació és URTAIN, al Romea. La segona és UN MARIT IDEAL, al Goya.

Espero veure-us allà.

Trena is dead. Long live trena

2009-10-11T16:58:00.009+01:00

M'he tallat la trena:

Ja no sóc la vella Trena.

La Trena ha mort.

Com diuen els anglesos: Trena is dead. Long live trena.

Ressorgint de les meves cendres, com una au fènix, creixeré novament, amb forces renovades, perquè s'ha de deixar el passat enrere i saber començar de nou.

Grip A

2009-10-04T16:12:00.001+01:00

La Dra. Teresa Forcades és l'autora del text i del vídeo.

El meu aprenentatge

2009-09-29T19:38:00.005+01:00

Arrel del post sobre caminar sol o acompanyat, una molt bona amiga em va enviar un parell de correus per animar-me.

Un era personal, dient-me que tinc molta companyia a la meva vida, pares, fills, germans, amics i que no tinc dret a dir que no tinc companyia. L'altre és aquest:

UN HERMOSO MENSAJE PARA COMPARTIR

GRACIAS POR SER ESAS AMIGAS

Para tí, amiga:

Una mujer estaba sentada en un sofá, tomando té helado con su madre.

Mientras hablaban de la vida, el matrimonio, las responsabilidades y las obligaciones de la edad adulta, la madre hizo sonar los cubos de hielo en su vaso fuertemente y luego miro fijamente a su hija.

'Nunca te olvides de tus hermanas' le advirtió, dando vueltas a las hojas de té en el fondo de su vaso. 'Ellas se volverán cada vez más importantes con el paso del tiempo. No importa cuánto ames a tu esposo, no importa cuánto ames a los hijos que tengas, vas a necesitarlas. Recuerda salir con ellas siempre, hacer cosas con ellas siempre. Recuerda que cuando hablo de tus Hermanas me refiero a TODAS las mujeres… tus amigas, tus hijas, y todas las otras mujeres que estén ligadas a ti. Las vas a necesitar.'

Ella escuchó a su madre. Mantuvo contacto con sus hermanas y cada vez tuvo más amigas con el paso de los años. Conforme estos fueron pasando, uno tras otro, ella fue entendiendo, gradualmente, a lo que su Madre se refería.

Conforme el tiempo y la naturaleza presentan sus cambios y sus misterios en la vida de una mujer, tus verdaderas Hermanas siempre permanecen.

Después de mis 40 años de vivir en este mundo, esto es lo que he aprendido:
El tiempo pasa.
La vida ocurre.
Las distancias separan.
Los hijos crecen.
Los trabajos van y vienen.
La pasión disminuye.
Los hombres no siempre hacen lo que se supone que deberían hacer.
El corazón se rompe.
Los padres mueren.
Los colegas olvidan los favores recibidos.
Las carreras o profesiones llegan a su fin.

PERO.........

Tus Hermanas siempre están ahí, no importa cuánto tiempo ni cuantas millas haya entre ustedes. Una amiga nunca está demasiado lejos para llegar a ella cuando la necesitas.

Cuando tienes que caminar por un valle solitario y tengas que hacerlo por ti misma, las mujeres de tu vida, estarán alrededor del valle, alentándote, empujándote, interviniendo por ti, y esperándote con los brazos abiertos al final del camino. Algunas veces, incluso romperán las reglas y caminarán a tu lado… O te llevarán cargada.

Amigas, hijas, abuelas, madres, hermanas, suegras, nueras, cuñadas, nietas, tías, primas, sobrinas: son una bendición en la vida!

Cada día, seguimos necesitándolas. Pásale este mensaje a todas las mujeres que contribuyen a darle significado a tu vida.

Yo acabo de hacerlo.

I després d'això, us vull dir que aquest correu és una de tantes coses que corren per Internet, però també tinc els meu aprenentatges després de quasi 40 anys de vida.

Les dones ens fem costat. No importa la nacionalitat, la cultura, la llengua ni l'edat que tinguem

Senzillament estem allà per ajudar a una altra dona que passa per una mal moment.

I això ho sé perquè ho he viscut en carn pròpia.

M'ajuden dones que tinc molt properes geogràficament, però també d'altres que viuen lluny.

M'ajuden dones que són, des de sempre, amigues meves, però també les noves amistats, i fins i tot aquelles dones que potser no és tan clar que siguin amigues meves, o ni tan sols amigues, o fins i tot les ex dels meus ex.

M'ajuden dones que creuen el mateix que jo, però també m'ajuden dones que creuen en Déus en els que jo no crec.

M'ajuden dones que parlen la meva llengua, però també m'ajuden fones que parlen altres llengües del món.

M'ajuden dones de la meva edat, però també m'ajuden dones que podrien ser la meva mare, i dones que podrien ser la meva filla.

Estic segura que tenim molta sort de ser dones.

Gràcies a totes.

Pena

2009-09-24T18:43:00.002+01:00

Em sorprèn la capacitat que té de sentir-se bé.

Jo no sóc capaç de sobreposar-me als desenganys amb la mateixa celeritat i amb la mateixa enteresa.

Em diu que m'he d'estimar més. Potser és cert. Potser si m'estimés més seria capaç de fer el camí amb companyia, encara que sigui una companyia més distant.

Però jo no em veig amb l'autoestima baixa... no ho sé.

El més dolorós és veure que tot ha anat malament perquè jo he demanat més. Veure que tot s'ha capgirat a causa meva. Veure que ell no hi ha tingut res a veure. Tot ho he engegat a rodar jo.

I ni tan sols pot admetre si li sap greu la pèrdua.

Ja sé que no sóc un potosí, tinc més defectes que virtuts, però després de tres anys, una petita mostra de pena o dol no hauria estat de més. I potser hauria ajudat molt.

Però és una cosa més de les que no podrà ser.

Jo sí t'enyoro i em sap greu haver-te perdut. Perquè sé què he perdut. I malgrat tot, em sap greu que ja no hi siguis.

Fer camí

2009-09-20T09:27:00.002+01:00

Al facebook d'un amic, he vist una frase que m'ha agradat. Diu que és un proverbi zambià:

Si fas el camí tot sol aniràs més ràpid, però si el fas acompanyat arribaràs més lluny

Doncs això.

Gràcies a Ella

2009-09-19T14:32:00.006+01:00

La Cris em va fer recuperar a la Bebe, i aquesta fabulosa cançó.

Ella

Ella se ha cansado de tirar la toalla
se va quitando poco a poco telarañas
no ha dormido esta noche pero no esta cansada
no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa

Hoy ella se ha puesto color en las pestañas
hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña
hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada
hoy es una mujer que se da cuenta de su alma

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a comprender
que el miedo se puede romper con un solo portazo.

Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado

Hoy vas a ser la mujer
que te dé la gana de ser
hoy te vas a querer
como nadie ta sabio querer

Hoy vas a mirar pa’lante
que pa'trás ya te dolió bastante
una mujer valiente, una mujer sonriente
mira como pasa

Hoy nació la mujer perfecta que esperaban
ha roto sin pudores las reglas marcadas
hoy ha calzado tacones para hacer sonar sus pasos
hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas conquistar el cielo
sin mirar lo alto que queda del suelo

Hoy vas a ser feliz
aunque el invierno sea frio y sea largo, y sea largo
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a comprender
que el miedo se puede romper con un solo portazo.

Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado ohhhh

Akko especial

2009-09-13T18:31:00.005+01:00

Aquest estiu he estat a Israel. He visitat molts llocs. Un d'ells és Akko. També es coneix com Sant Joan d'Acre.

És una ciutat que té unes runes dels croats que es veu que són increïbles. Jo hi havia d'anar, però no hi vàrem arribar.

El cas és que la mare coneix un venedor d'espècies al que havíem d'anar a visitar perquè ma germana ens havia demanat algunes espècies d'allà.

Trobar la botiga del Hammudi en mig del shuq d'Akko ja va ser una aventura en sí mateix. Akko és una ciutat àrab com tantes d'altres de l'estat d'Israel, i com totes elles, és un lloc humit, brut, entranyable i curiós. És com un mercat on hi pots trobar de tot. Però el que nosaltres buscàvem era al Hammudi. I de sobte la mare em va dir que ho havia trobat.

En entrar a la botiga, el Hammudi estava parlant amb uns amics, als que al cap d'un moment va ajudar a marxar.

Aleshores va plantificar la seva mirada sobre meu. La mare ens va presentar. Va ser com un fletxassu. És un home impressionant. Sembla poca cosa, però té un poder. I no vull dir que tingui poders paranormals, però sí que té el poder d'empatizar i de saber de tu, només mirant i observant.

Em va dir coses que havia de fer per aconseguir, segons ell, tenir sempre aquest somriure impressionant a la cara. I em va dir que calia que sempre somrigués, perquè hi ha pocs somriures com el meu. Sé que aquestes coses probablement les deu dir a més d'una, però també sé que si no ho pensa, no ho diu. I ho sé perquè és tan capaç de dir coses amables com de fer fora a algú de la seva botiga perquè diu que aquella persona no es mereix ser atesa per ell. Pot semblar pedant, però jo crec que no n'és. Ell percep coses que a molta gent ens passen per alt. I si creu que algú no li pot aportar res positiu, el treu de la botiga.

Ens va convidar a unes tasses de cafè amb cardamom. Mare meva! Quin cafè!! Mentre seguíem parlant de tot i de res, de la vida, de la felicitat, de Mallorca, de Dinamarca, dels seus amics, dels meus amics, dels meus fills, dels seus caballs... I la mare ens mirava i ens escoltava.

Després li vàrem demanar unes quantes espècies, perquè de fet érem allà per comprar-li espècies. Ens vàrem aixecar i ens va deixar olorar totes aquelles aromes especials que tenia per allà dins de tot aquell munt de pots.

Ens va convidar a unes cerveses i va anar a buscar uns falàfel d'un restaurant de davant mentre seguíem parlant i olorant.

Em va dir que havia de tornar a visitar-lo l'abans possible, i si podia ser abans de marxar... cosa que no va ser possible.

Després de servir-nos les espècies que li havíem encomanat i de regalar-nos unes quantes coses del seu prestatge especial ens vàrem acomiadar, un petó, una abraçada, una olor i un record per tota la vida.

Va aconseguir tocar-me d'una manera que mai ningú no ho havia fet.

De totes les coses que ens vàrem endur de casa en Hammudi, les espècies són les que ara us regalo a tots. Ell ens va explicar què podíem cuinar amb aquelles espècies seves.
[si puc, miraré de penjar fotos de com són totes aquestes espècies, però malgrat tot, el que en val realment la pena és l'aroma]

PEBRE DE LLIMONA
amanida grega
amanides
truites
peix
kebbab
arròs (se li ha de posar després de coure, no pas com si fos safrà)
formatge feta

BARREJA ORIENTAL (sense sal)
patates, puré de patates
kebbab
truites
... i qualsevol cosa!

ZAATAR
preparar la següent mescla: formatge feta picat, zaatar, olives, tomàquets cherry, all, oli d'oliva, pebre de llimona.
obrir un pa de pita i posar-hi la mescla per damunt i ficar-ho al forn a gratinar.
es seveix amb un bon vi

PAPRIkA
salsa de tomàquet
pasta
pollastre
peix

MENTA
xai
qualsevol tipus d'amanida
shaziki: cogomre tallat petit o ratllat, all matxacat, iogurt i menta -- és molt fresc i bo per a l'estiu!
te chai
llimonada
salsa de tomàquet

SÈSAM NEGRE DE LA INDIA
crema de formatge
formatge blanc
amanida grega (juntament amb el pebre de llimona)

Ara només us cal anar a Akko a veure el Hammudi, portar-li records de part meva i demanar-li si us aromatitzarà la vida.

Com un pop

2009-09-06T12:25:00.003+01:00

Em sento com un pop. I no vull dir que m'hagin aparegut quatre extremitats més, vull dir que em sento com deixada anar, sense esquelet. Flonja. I no és una sensació física. És a dir, sento que m'han buidat i que ja no queda res més a dins meu. És trist, però la veritat és que jo m'ho he deixat fer.

Malgrat sentir-me així, sé que no n'estic de buida i sé que encara tinc coses per regalar.

El país del revés

2009-08-29T10:15:00.007+01:00

A Israel hi ha coses que van a l'inrevés.

Mireu:

El Sol resulta que surt per la muntanya i es pon pel mar!
Quan busques la lluna al cel, has de mirar cap el costat contrari!
Escriuen amb unes lletres diferents i de dreta a esquerra!

Però el que em va fer veure amb una claredat diàfana que ells viuen a l'inrevés va ser aquest senyal d'aparcament de la ~~Ir Ha Tiqà (no tinc ni idea de si es transcriu així... )~~ Ir ha-Atiqà que és la ciutat vella de Jerusalem):

La terra promesa

2009-08-12T17:08:00.002+01:00

Un dia la mare em va prometre que em portaria a conèixer la seva terra. La seva terra d'adopció, pero no per això és menys seva que la seva terra natal.

És la seva terra perquè és on ella és feliç.

Ella ens estima. Molt. Potser més i tot.

Però allà és on ella és feliç. És la terra que li dóna la vida. I jo ho sé des de que tinc memòria.

Ella em va prometre ensenyar-me aquesta seva terra. Israel. La seva terra, i la meva terra promesa.

Jo vull ser la Lisbeth

2009-08-10T17:55:00.002+01:00

És la dona del llibre, de la trilogia, de moda. És la dona més impressionant que he llegit mai. Sap com cuidar-se i no necessita de ningú per sortir-se'n. És forta, intel·ligent, sagaç, preparada, llunàtica, hacker, sense complexes, jove, sexualment activa. Però per damunt de tot és ella mateixa. No té cap necessitat d'agradar a ningú i pel que sembla tampoc no necessita que ningú li agradi a ella. Té la capacitat de decidir més desenvolupada que he vist mai. És capaç de trobar una solució a l'enigma de Fermat, i de fer una anàlisi de les conseqüències abans dels seus actes.

I té clar, per damunt de tot que cal odiar als homes que no estimen les dones.

Per aquests motius i perquè ella és tot el que jo no sóc ni arribaré a ser mai, jo vull ser la Lisbeth.

Em sé opcional

2009-08-09T14:00:00.004+01:00

Ahir vaig anar a un bar i vaig veure que tenien una pissarreta amb una frase escrita. Em va agradar, però crec que no sempre som conscients de les nostres prioritats ni de les opcions dels que ens envolten.

Els home que no estimaven les dones, Stieg Larsson

2009-07-18T09:44:00.003+01:00

Ara no descobriré la sopa d'all dient meravelles sobre aquest llibre. El que sí puc dir és que a mi m'ha agradat molt llegir-lo. He estat més pendent del llibre que de qualsevol altra cosa en aquestes darreres tres setmanes.

Hi ha hagut passatges del llibre que m'han impactat a nivell personal més del que l'autor s'hauria pogut imaginar. Les relacions del protagonista amb les dones han estat molt reveladores per a la meva vida personal, sentimental i sexual. M'ha fet veure la llum de certs aspectes força foscos que no era capaç d'entendre. Ara, potser tampoc no els acabo d'entendre, però almenys puc veure que no estic sola en el món.

Ara toca començar el segon. A mi sempre m'ha agradat el foc, sempre he pensat que el foc és molt poderós i sobretot sabent que la meva mare es va cremar tota jugant amb llumins i botelles d'alcohol de cremar. I també he somniat moltes vegades amb llumins i bidons de benzina... A veure si els meus somnis s'assemblen als del llibre.

Coraline

2009-07-06T18:33:00.002+01:00

Ahir vaig anar al cine a veure "Coraline". És una pel·li d'animació i diu que és per nens més grans de set anys, però jo no hi portaria al meu, que en té quasi vuit.

Es tracta d'una nena que troba una porta a un altre món. I li passen tot de coses bones en aquest altre món, fins que deixen de ser bones, clar. I el tema és com s'ho farà per recuperar la normalitat.

La pel·li em va agradar molt. Però hi va haver una cosa que em va sorprendre i em va fer molta il·lusió. La Coraline és esquerrana! (he estat buscant alguna foto on es vegi la Coraline escrivint, però no ho he aconseguit).

Res doncs, que em va agradar molt i us la recomano, però només si teniu més de set anys i no us fan por les agulles ;)

Les persones al carrer

2009-06-16T20:13:00.002+01:00

Fa un temps em va passar pel cap que la imatge que tenen de mi no és la que em defineix millor.

I seguint amb el tema em passa sovint que pel mateix carrer em trobo molts vianants passejant tranquil·lament per la zona asfaltada, ço és la que correspon als cotxes (i altres vehicles).
Aquestes persones em fan desviar de la meva ruta per mirar de no ferir-les, perquè en cap cas els vull donar un cop o ni tan sols un ensurt.
Però a vegades m'ha passat pel cap saber què passaria si jo baixés del cotxe i els digués: "tu creus que és normal que em facis parar/girar perquè tu puguis passejar tranquil·lament??!!", que seria una miqueta equivalent a el que em va dir aquell noi aquell dia.
I no ho faig, perquè crec que no cal fer-ho, perquè crec que les persones poden anar per allà on bonament puguin, encara que el codi de circulació els ho tingui més que prohibit. I també penso que si ho fes, les persones que passegen tranquil·lament tindrien de mi una imatge no gaire positiva, com la que es va endur aquell dia aquell noi.

L'amor i la guerra

2009-04-10T22:59:00.002+01:00

Diuen que en l'amor i en la guerra tot està permès.

Jo no ho crec. Està permès tot, sempre que et puguis seguir sentint una persona i que et puguis seguir llevant al matí amb la consciència tranquil·la.

Jo no he participat mai en una guerra. Sempre les he tingut molt lluny de casa. I no em queixo, eh!

Però sí que he participat en l'amor.

Vaig tenir un gran amor de joventut. Ell no sé si n'estava de mi tant com jo d'ell, però érem molt joves i vivíem molt lluny l'un de l'altra. Ell a Barcelona i jo a Palma. I la distància fa estralls en les relacions poc madures, com la que teníem. Jo mai no he deixat d'estimar-lo. Ara ell és famós i conegut i totes les noietes estan boges pels seus ossos. A mi em fa molta gràcia veure'l. Vam acabar malament, ell es va embolicar amb una amiga comuna (vull dir que era amiga dels dos, no que fos una hippy, que potser també :P). I jo ho vaig assumir molt malament. Aleshores em va dir que era freda i distant. I vaig fer coses de les que no n'estic gens contenta, però allà estan.

Després vaig enamorar-me del meu company. Érem molt bons amics. Compartíem les banyes... dels croissants de l'esmorzar del matí al bar de la facultat. I de les banyes varem passar a compartir més coses. Fins i tot, dos fills. Però després van tornar les banyes. Aquestes ja no van ser de croissant. I tampoc no sé del cert si físicament hi va haver infidelitat, però ell feia molt temps que havia marxat el dia que va fer les maletes per anar-se'n de casa. Jo tampoc no ho vaig portar gaire bé. I també vaig fer alguna cosa de la que no me'n sento orgullosa, però tampoc em penedeixo de res. El que està fet, està fet. Com quan jugues a cartes, i un cop has llançat la carta a la taula ja no la pots recollir. Jo vaig fer la meva partida. I hi va haver algun farol. Però, com deia, allà està.

Ara acabo de patir el tercer trencament dolorós i punyent de la meva vida amorosa. Ell mai no em va dir que fóssim parella, i si alguna vegada ho havia insinuat, era per dir que teníem una relació oberta en la que cadascú podia fer la seva vida. Entenent, almenys jo, que cadascú es podia embolicar amb qui volgués, sense haver de donar explicacions a l'altre. Jo mai no hi he cregut en aquesta mena de relacions. No estan fetes per mi. Sóc fidel. I gelosa. I sé que això és un binomi fatal per les relacions obertes. Després de tres anys ara resulta que sóc la ex d'algú que mai no m'ha dit que fos la seva parella... i això fa molt mal. I aquí també he reaccionat de la pitjor de les maneres. He fet coses, una vegada més, en les que no m'hi vull reconèixer. Però ho he fet. He fet veure que era una altra persona per tal que ell volgués parlar amb mi... malgrat que jo sabia que ell no volia parlar amb mi i que, d'entrada, tampoc no sabia que estava parlant amb mi. Jo no sóc així. A mi no m'agraden les mentides. Les vaig patir abastament amb el pare dels meus fills i no vull que ningú les hagi de patir per causa meva. Però... i no vull que serveixi d'excusa, perquè no en tinc... sóc una bèstia ferida i mai no saps per on et poden atacar.

Al final estic sola. Però és una soledat que potser busco sense saber-ho. Per què, si no, faig coses que sé que no s'han de fer, que no estan ben fetes? Em sembla que en el fons, el que busco és que em vegin com una persona tan abominable que mai no se'ls passi pel cap de voler estar amb mi. I per què he de voler-ho? Per què he de voler allunyar de mi a l'home (ara parlo de l'últim) amb qui vull estar? No té cap sentit.

Però potser el sentit està en que, com diu la meva mare, jo tinc tan clar el que vull que no em desvio del meu camí per aconseguir-ho. I això no està bé. S'ha de saber cedir. S'ha de saber donar el braç a tòrcer. I jo, per ara, el que faig és fer mal per tal que no es vulguin acostar a mi.

En fi... us demano disculpes als tres pels greuges que us hagi pogut ocasionar.

Ara sóc amiga, llunyana, però amiga, del meu gran amor de joventut.

Estic permanentment en contacte amb el pare dels meus fills, i malgrat tenim altibaixos, la nostra relació es podria considerar cordial.

I el tercer... amb el tercer encara hi estic en... guerra? No, en guerra no, però sí que estic fent totes les coses possibles per aconseguir que s'allunyi de mi tan com pugui. I no ho vull, conscientment vull que estigui amb mi, al meu costat per fer-me riure i plorar a la vegada, però em sembla que tot sovint qui mana és el subconscient. O potser hauria de dir l'inconscient?

L'espera

2009-04-07T14:49:00.004+01:00

Ella s'espera. L'espera.

Però ell no arriba.

Sembla com si ja hagués perdut el tren.

Ella l'espera.

Però no arriba, no n'arriba cap.

I després es pregunta si val la pena esperar. Esperar-lo.

Val la pena esperar a algú que no arriba? Val la pena esperar a algú que pot ser que ni tan sols vulgui venir? Val la pena esperar? Val la pena esperar-lo?

Mentre s'espera, la vida li passa, la vida passa. I ella tan sols espera.

Potser, pensa, no cal esperar-lo. Potser és l'espera el que fa que no arribi. Potser ell també l'espera. I no es troben. I potser ell també es pregunta si val la pena esperar-la?

I ella, segueix esperant. Però el moment no arriba. Ha de fer alguna cosa? O el que ha de fer és res? Esperar.

I sí que val la pena esperar. L'esperança no es pot perdre, ni tan sols és l'últim que es perd. L'esperança no es perd. I ella no es vol esperar més, però espera que ell arribi.

I l'espera amb l'esperança que arribarà i quan arribi ja no caldrà esperar res.

[editat 21:25] Ara acabo de rebre per correu una d'aquestes presentacions de diapositives. M'ha agradat una frase que deia

Exigeix-te a tu mateix el que t'agradaria exigir als altres, i als altres deixa'ls tranquils sense esperar-ne RES. Així t'estalviaràs disgustos.

Avui he estat esperant tot el dia senyals de vida d'ell, i potser el que havia d'esperar era una altra mena de senyal.
No sé si en sabré, però intentaré fer una mica de cas a aquesta frase. Després de tant esperar, he rebut la senyal.

La Trena no trena

2009-03-14T13:39:00.002+01:00

Estic trista. I no és per l'ara, pel present. Estic trista perquè em somnio vella i sola. I m'entristeix perquè jo sé que tothom recull el que ha sembrat i em sap greu haver de recollir soledat, perquè no sóc conscient d'haver-ne sembrat. Però em somnio vella i sola. I això vol dir que sembro soledat, o que penso que en sembro. Però no en sóc conscient. I m'entristeix.

Una definició bonica

2009-02-19T14:10:00.003+01:00

És d'una amiga que tinc, que és SoBresaliente :)

La pareja,

No son dos que se relacionan, va mucho más allá. Porque dos que se relacionan, si se pone una frontera, ya está, dejan de relacionarse. Mientras que cuando en el amor se define una pareja, no hay muro ni frontera que lo derrumba ya que ese amor perdurará. Es un amor, una entrega constante del uno al otro. Un sinfín de sentimientos que no se pueden explicar. No consiste en verse cuatro veces y darse cuatro abrazos, sino en estar allí constantemente, con las alegrías pero también con las lágrimas. Consiste en conocer los sentimientos del otro, sus alegrías y sus temores. Consiste en dar apoyo y estar a su lado aun cuando está equivocado. Consiste en saber que siempre le puedes pedir su mano y que incluso en algunas ocasiones se avanzará para dártela.

I aquí s'acaba, o potser aquí comença?

Et molesta? No ho entenc...

2009-01-15T09:20:00.000+01:00

Pregunta: Et molesta si fumo?
Resposta: Sí.

Pregunta: Et molesta que no estigui depilada?
Resposta: No et contestaré aquesta pregunta tan desagradable.

No ho entenc. Ho sento.

Any 9

2009-01-01T11:46:00.004+01:00

No sé si seran molts o pocs, però de moment tinc dos propòsits per l'any 9:

1. Mirar d'estalviar 500 euros a l'any no comprant una cosa que és nociva.

2. Mirar de tornar a preocupar-me per la baixada i no per la pujada, com aquest últim any.

N. de l'A.: a aquells a qui molestin els desitjos de felicitat per l'any que acabem d'estrenar, que s'abstinguin de llegir la frase següent.

A tots els que llegiu aquest blog us desitjo un molt bon any 9

No m'agrada

2008-12-19T19:53:00.003+01:00

No m'agrada haver-me d'aïllar.
No m'agrada conduir escoltant música que no m'agrada.
No m'agrada discutir.
No m'agrada passar fred.
No m'agrada passar calor.
No m'agrada descobrir un engany.
No m'agrada no descobrir un engany.
No m'agrada que m'enganyin.
No m'agrada no saber.
No m'agrada preguntar i no tenir resposta.
No m'agrada que em preguntin i no escoltin la resposta.
No m'agrada fer faltes d'ortografia.
No m'agrada suspendre.
No m'agrada enyorar.
No m'agrada estar gelosa.
No m'agrada ser gelosa.
No m'agrada tenir vergonya de trucar al metge.
No m'agrada escoltar música amb la ràdio.
No m'agrada el silenci tens.
No m'agrada matar les flors.
No m'agrada no saber de tu.
No m'agrada no saber d'ells.
No m'agrada tenir-los lluny.
No m'agrada la incompetència.

I més, però em pararé aquí.

Today is the day!

2008-12-17T13:29:00.003+01:00

Avui faig tres anys!!!

:)

Per què plores?

2008-12-16T15:35:00.005+01:00

Avui estava amb una amiga i li he aconsellat que, si ho necessita, que plori. Ella m’ha dit que no li agrada plorar davant de la gent.

Aleshores li he dit que també pot provar de somriure, o de riure, si pot. Que això també va bé i que quan somrius ningú no et pregunta què et passa. En canvi si plores, si que t’ho pregunten.

I després de dir-li he pensat que és molt trist, no? Vull dir, quan estàs trist i plores, la gent vol saber què tens. I moltes vegades tu no tens ganes d’explicar-ho...

Però si somrius, tu sol, les persones potser et miren (o fins i tot t’admiren), però no et pregunten què et passa. I moltes vegades t’agradaria que t’ho preguntessin, que algú et digués: Per què somrius?... Per què somrius?

El silenci

2008-12-14T19:18:00.002+01:00

THE SOUNDS OF SILENCE

Hello darkness, my old friend,
Ive come to talk with you again,
Because a vision softly creeping,
Left its seeds while I was sleeping,
And the vision that was planted in my brain
Still remains
Within the sound of silence.
In restless dreams I walked alone
Narrow streets of cobblestone,
neath the halo of a street lamp,
I turned my collar to the cold and damp
When my eyes were stabbed by the flash of a neon light
That split the night
And touched the sound of silence.

And in the naked light I saw
Ten thousand people, maybe more.
People talking without speaking,
People hearing without listening,
People writing songs that voices never share
And no one dare
Disturb the sound of silence.

Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence

And the people bowed and prayed
To the neon God they made.
And the sign flashed out its warning,
In the words that it was forming.
And the sign said, the words of the prophets

Are written on the subway walls
And tenement halls.
And whisperd in the sounds of silence.

Aquesta és l'estrofa que més m'agrada:

Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence

Sobretot, no deixeu créixer el silenci, perquè és ben cert que creix com un càncer... però segurament les meves paraules, com les seves, cauran com gotes de pluja silencioses i faran eco en els pous del silenci.

La sorpresa

2008-12-13T16:41:00.004+01:00

Tinc un amic guapo i solter a qui m'agradaria aparellar que li vol fer una sorpresa a una amiga seva, atractiva, com totes les seves amigues (a qui també conec ¬¬).

El curiós del cas és que a aquest amic no li agraden les sorpreses. Sé que ella, fa uns mesos, quan havia de ser l'aniversari d'ell, s'havia plantejat de prepar-li una festa sorpresa... però no ho va fer, no es va atrevir a fer-ho. És una mica trist, però és així.

Al final ell es va preparar la festa, que ja no li va fer cap sorpresa, i ella no hi va anar. I això tampoc no va ser cap sorpresa.

Fa vint anys que tinc setze anys

2008-12-01T20:33:00.003+01:00

Fa vint anys que tinc setze anys, i avui, dia del meu aniversari, és el dia escollit per parlar de tu.

El motiu és que tu també fa vint anys que corres per la meva vida. Hi vas entrar sense ni tan sols adonar-me'n. La veritat és que aleshores només eres un amic del meu amic.

Però ben aviat vaig sentir-me al teu costat com si no hagués de patir per res. Si tu hi eres, reia i m'ho passava bé i no estava sola i no tenia por.

Més tard les coses van canviar. Tots dos sabem molt bé perquè i no cal recordar moments que van existir, però ens van distanciar. Va ser una temporada molt difícil per mi. Havia de tornar a muntar la meva vida. Tot allò que jo tenia per segur havia desaparegut d'alguna manera.

De tota manera jo sempre he sabut que tu sempre has estat allà. Vas ser el primer i em sembla que l'únic que em vas dir que aquella relació que jo començava no acabaria bé. I vas tenir raó. L'has tinguda, amb el temps.

Després tu vas trobar la teva dona. I tot i la distància, encara sabia que tu estaves allà.

I avui, després de quasi o una mica més de vint anys, tu encara ets aquí, al meu costat, lluny i car de veure (que potser jo també en sóc de cara de veure, eh), però estàs amb mi.

Hi ha coses que afortunadament no canvien. Hi ha coses que saps que sempre estaran allà on eren.

Una d'aquestes coses ets tu.

Una altra d'aquestes coses és la meva pigueta.

T'estimo. Des de sempre. Molt.

La imatge que tenen de tu

2008-11-25T21:59:00.003+01:00

Ahir em va passar una cosa que em va deixar tocada. No és res greu, però sí que m'ha fet pensar.

Jo tinc tendència a mirar de fer les coses bé, de no molestar als altres en la mesura del possible, perquè crec que els meus drets comencen on acaben els dels altres.

Doncs ahir, anava jo com cada dia a buscar els nens a l'escola. I com cada dia hi anava amb el cotxe. I cada dia deixo el cotxe damunt de la vorera mentre baixo un moment a buscar els nens. Sé que em poden posar una multa per fer-ho, però em sembla que a aquella hora de la tarda la presència del meu cotxe és menys molesta damunt la vorera que al mig del carrer.

Total que ahir, quan anava a deixar el cotxe damunt la vorera vaig veure que hi havia un noi parlant per telèfon. Es movia d'aquella manera que fem tots quan no anem enlloc i parlem per telèfon... no sé si m'enteneu, però ell caminava sense rumb. A mi em va fer la sensació que caminava allunyant-se del lloc on jo pretenia deixar el cotxe, i em vaig quedar a mig pujar a la vorera esperant que ell marxés.

Però, ai las, ho vaig interpretar malament, perquè ell li va començar a dir al seu interlocutor que allà hi havia una dona amb el cotxe que el feia anar al mig del carrer perquè així ella podia aparcar el cotxe damunt de la vorera on era ell.

I estava indignat. I penso que tenia raó per estar-ne, perquè jo, "un cotxe" m'estava posant al lloc on li corresponia estar a ell, "un vianant".

Aleshores jo vaig apartar-me i vaig anar a aparcar una mica més enllà, damunt de la vorera. I vaig baixar del cotxe.

En passar pel seu costat em va dir: "tu creus que és normal que em facis baixar de la vorera cap al carrer per poder posar-hi el teu cotxe??!!". Jo en aquell moment no vaig saber reaccionar bé. Pel meu cap van passar coses com "serà que tu mai no has aparcat damunt la vorera" o "no sé perquè es posa així perquè per aquest carrer no hi passen gaires cotxes i els que hi passem anem en primera" o "jo no volia que baixessis de la vorera, amb que t'apartessis una mica i derivessis una poc més enllà n'hi ha prou".

Però el que al final em va sortir per la boca, cosa de la que em penedeixo és "Sí, ho trobo normal..." i volia explicar-li perquè ho trobava normal, però va començar a dir-li al seu interlocutor que la dona del cotxe "a sobre" ho trobava normal. I em va deixar amb la paraula a la boca.

La cosa és: aquest home que no sap res de mi té una imatge de mi que jo crec que no es correspon amb mi. Em va jutjar i em va trobar culpable sense que jo li pogués explicar res. I potser sí que en sóc, de culpable, però tots ens mereixem el benefici del dubte i el fet de ser innocents fins que es demostri el contrari.

I em pregunto: què hauria fet ell en la meva situació? No ho sé. I el pitjor del cas és que ell tampoc no ho sap, perquè no em va deixar explicar-li com havia vist jo la situació.

Qui és jove?

2008-11-17T20:51:00.002+01:00

Avui el pare m'ha dit una frase que m'ha agradat. Parlàvem i ell em deia que s'està fent vell, i jo li he dit que no, que ell sempre ha estat jove. I aleshores és quan m'ha dit la frase. És una frase que defineix la joventut, però que no recorda qui li va dir. De tota manera a mi m'ha agradat i a més el pare ha fet la broma de que la podia posar al blog :P. Doncs aquí la teniu:

Jove és aquell que té més projectes que enyorances.

Encara m'agrada. I jo encara sóc jove.

Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga

2008-11-14T19:31:00.001+01:00

Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga

Jo ja sabia que les teves paraules eren per mi,
Que els teus somriures eren per mi,
Però jo no sabia que algún dia series el meu únic tresor.
Jo no sabia que podia reconstruir un nou temple aguantat per tu.
Jo no comprenia que existíssin altres móns.
I ara, et vull cridar:
Em sento el mar i tot l’amor que conec,
Una pedra, el sol, la lluna, el cel, un somni blanc.
No em cerquis, no em cridis, ja sóc a tot arreu.
No em cerquis, estic en tu.
No em cerquis, no em cridis.
A mi, estimat, em trobaràs sempre.

El passat 24 d'octubre es van casar el Xavier i la Marga. La poesia era dedicada a ells i els la vam donar amb el llibre de dedicatòries dels 25 nebots.

Felicitaaaaaaaaaaaats!

2008-08-16T19:36:00.004+01:00

Avui ha nascut la Gina!

Als seus pares els vull felicitar molt i sobretot fer-los un petó molt gran a la distància.

També vull felicitar a la meva mare, que avui fa 64 anys va néixer.

I al meu fill, que avui és el seu Sant.

Així, doncs, moltes felicitats!!!

Photoree

2008-08-15T13:21:00.002+01:00

He trobat aquesta web, photoree, a través de VilaWeb i m'hi he registrat (com a Trena, per si us interessa).

Al principi, després de registrar-t'hi, que certament és moooolt ràpid, la web t'ensenya un centenar de fotos i tu les "avalues" amb un 'm'agrada' o 'no m'agrada'. I després te'n va ensenyant de les que ella creu que t'han d'agradar.

M'ha fet molta gràcia veure una foto d'en MorBCN i reconèixer que era Barcelona i que la foto era seva.

En fi, us recomano aquesta web si us agrada mirar fotografies :)

Coses de dones

2008-07-29T20:17:00.004+01:00

M'ha arribat per correu electrònic (gràcies Maite) i l'he trobat tant (o tan??) bo que us el deixo perquè totes en gaudiu, perquè estic segura que tooooootes heu tingut aquesta experiència de 'la posición' i perquè tots tingueu una mica més una petita idea de totes les penúries per les que hem de passar les del "sexe dèbil".

El gran secreto de todas las mujeres respecto a los baños

Es que de chiquita tu mamá te llevaba al baño, te enseñaba a limpiar la tabla del inodoro con papel higiénico y luego ponía tiras de papel cuidadosamente en el perímetro de la taza.

Finalmente te instruía: 'Nunca, nunca te sientes en un baño público'.

Y luego te mostraba 'la posición' que consiste en balancearte sobre el inodoro en una posición de sentarse sin que tu cuerpo haga contacto con la taza.

'La Posición' es una de las primeras lecciones de vida de una niña, súper importante y necesaria, nos ha de acompañar durante el resto de nuestras vidas. Pero aún hoy en nuestros años adultos, 'la posición' es dolorosamente difícil de mantener cuando tu vejiga está a punto de reventar.

Cuando TENÉS que ir a un baño público, te encontrás con una cola de mujeres que te hace pensar que dentro está Brad Pitt. Así que te resignas a esperar, sonriendo amablemente a las demás mujeres que también están discretamente cruzando piernas y brazos en la posición oficial de 'me estoy meando'. Finalmente te toca a vos,
si no llega la típica mamá con 'la nenita que no se puede aguantar más'.

Entonces verificas cada cubículo por debajo para ver si no hay piernas.

Todos están ocupados.

Finalmente uno se abre y te lanzas casi tirando a la persona que va saliendo.

Entras y te das cuenta de que el picaporte no funciona (nunca funciona); no importa... Colgás el bolso del gancho que hay en la puerta, y si no hay gancho (nunca hay gancho), inspeccionás la zona, el suelo esta lleno de líquidos indefinidos y no te atrevés a dejarlo ahí, así que te lo colgás del cuello mientras miras como se balancea debajo tuyo, sin contar que te desnuca la correa, porque el bolso está lleno de pelotudeces
que fuiste metiendo dentro, la mayoría de las cuales no usás, pero que las tenés por si acaso...

Pero volviendo a la puerta... Como no tenía picaporte, la unica opción es sostenerla con una mano, mientras que con la otra de un tirón te bajas la bombacha y te pones en 'la posición'... Alivio...... AAhhhhhh....por fin...

Ahí es cuando tus muslos empiezan a temblar... Por que estás suspendida en el aire, con las piernas flexionadas, los calzones cortándote la circulación de los muslos,
el brazo extendido haciendo fuerza contra la puerta y un bolso de 5 Kg. colgando de tu cuello.

Te encantaría sentarte, pero no tuviste tiempo de limpiar la taza, ni la cubriste con papel, interiormente crees que no pasaría nada pero la voz de tu madre retumba en tu cabeza 'jamás te sientes en un inodoro público!!', así que te quedas en 'la posición' con el tembleque de piernas...

Y por un fallo de cálculo en las distancias una salpicada finíiiiiisima del chorro te salpica en tu propio culo y te moja hasta las medias!!!

Con suerte no te mojas tus propios zapatos, y es que adoptar 'la posición' requiere una gran concentración.

Para alejar de tu mente esa desgracia, buscas el rollo de papel higiénico peroooo, la puuuuuuuuta...!

El rollo esta vacío...! (siempre) Entonces suplicas al cielo que entre los 5 kilos de cachivaches que llevas en el bolso haya un miserable kleenex, pero para buscar en tu bolso tenés que soltar la puerta, dudas un momento, pero no hay más remedio...
Y en cuanto la soltás, alguien la empuja y vos tenés que frenar con un movimiento rápido y brusco, mientras gritas OCUPAAADOOOO!!!

Ahí das por hecho que todas las que esperan en el exterior escucharon tu mensaje y ya podes soltar la puerta sin miedo, nadie intentará abrirla de nuevo (en eso las mujeres nos respetamos mucho) y te pones a buscar tu kleenex sin agobios, te gustaría usar todos pero sabes lo valiosos que son en casos similares y te guardas uno por si acaso.

Ahí ya vas contando los segundos que te quedan para salir de ahí, transpirando porque llevas el abrigo puesto ya que no hay perchero, y es increible el calor que hace en esos sitios tan pequeños y en esa posición de fuerza en la que seguis, con los gemelos a punto de estallar.

Sin contar el garron del portazo, el desnuque con la correa del bolso, el sudor que corre por tu frente, la salpicada del chorro en las piernas...

El recuerdo de tu mamá que estaría avergonzadísima si te viera así; porque su culo nunca tocó el asiento de un baño público, porque francamente, 'vos no sabes qué enfermedades podrías agarrarte ahí'.

... estás exhausta, cuando te paras ya no sentis las piernas, te acomodas la ropa rápidisimo y tiras la cadena ¡sobretodo!.

Entonces vas al lavamanos.

Todo esta lleno de agua así que no podes soltar el bolso ni un segundo, te lo colgás al hombro, no sabes cómo funciona la canilla con los sensores automáticos, así que tocas hasta que sale un chorrito de agua fresca, y conseguis jabón, te lavas en una posición de jorobado de Notredame para que no se resbale el bolso y quede abajo del chorro...

El secador ni lo usas, es un trasto inútil así que terminas secándote las manos en tus pantalones, por que no pensás gastar tu kleenex para eso y salís...

Tendrás suerte si no se te pego un pedazo de papel higiénico al zapato y lo vas arrastrando, o peor, con la falda arremangada enganchada por las medias que te subiste a la velocidad de la luz y mostrando todo el culo!

En este momento ves a tu chico que entro y salio del baño de hombres y encima le quedo tiempo de sobra para leer un libro de Borges mientras te esperaba.
'¿Por qué tardaste tanto?' te pregunta el idiota.
'Había mucha cola' te limitás a decir.

Y esta es la razón por la que las mujeres vamos en grupo al baño, por solidaridad, ya que una te aguanta el bolso y el abrigo, la otra te sujeta la puerta, otra te pasa el kleenex por debajo de la puerta y así es mucho más sencillo y rápido ya que una solo tiene que concentrarse en mantener 'la posición' y la dignidad.

El bloc en boles

2008-07-15T16:57:00.008+01:00

Al nunca nueve he tornat a veure (fa un any ja ho vaig veure) el websitesasgraphs i aquest any m'he decidit a penjar el d'aquest meu blog:

El vincle

2008-07-13T21:16:00.003+01:00

En greips ha fet un comentari en un post del mai9 que m'ha agradat molt i el transcric aquí perquè arribi a algú més :)

un dia vaig llegir un poema (crec que era de rudyard kipling però no n’estic segur) que deia alguna cosa similar a “l’autentica familia no és aquella amb la que has compartit el mateix sostre sinó aquelles persones consanguínees o no amb la que t’uneix un autèntic vincle d’amor”.

Ja no puc més

2008-07-09T21:18:00.003+01:00

Aquest mes de juliol serà llargament recordat per una servidora.

Quina merda, tu.

La veritat és que podria ser pitjor, sempre es pot estar pitjor, i en el fons potser em queixo de vici, però...

A casa... els nens bé, però la cangur, pobreta, ella té els seus problemes i em vol ajudar i diu que amb nosaltres hi està tan a gust, però jo no vull una companya de pis, vull algú que vingui a casa, tingui cura dels meus fills mentre jo vaig a treballar i quan torno a casa, que marxi. Ella, amb tota la bona fe del món, fa de tooooot. Plega la roba, la guarda als armaris... a on ella considera, però jo hauré de buidar tots els armaris i tornar-los a endreçar, perquè ara mateix està tot potes enlaire. Això sí, tot endreçat dins un armari. I la noieta, si ha d'estar a casa 10 hores, al final sempre se'n queda un parell més... entre que ve abans i que se'n va tard... i a mi em posa tan nerviosa. Jo ja tinc les meves coses, no vull sentir els seus problemes. Sóc egoista? Potser sí, però jo he contractat una cangur, no una amiga.

A la feina... el meu cap nou és imbècil. I punt. Al principi perquè no em donava res per fer. Després m'ha donat tanta feina de cop per fer amb tan poc temps que li han hagut de dir que jo sola no ho podré fer i que ell ha de donar un cop de mà. I a sobre és dels que pregunta com es fan les coses per després no fer-te cas. A veure: jo sé que tinc raó i sé quin és el circuit per gestionar el que ell pregunta. Doncs ha decidit fer-ho fent "drecera"... diu que de la seva manera anirem més ràpid i ara el que necessitem és celeritat i ser flexibles. Perdona, però no! Nosaltres no podem ser flexibles. De la nostra feina, de la nostra enteresa i no flexibilitat en depèn que les coses surtin bé o no. En fi...

A dins del meu cor... aquí les coses tampoc no acaben d'anar a l'hora. Jo segueixo tenint ganes de tu, però tu has desaparegut. Sé que ets viu, però poca cosa més. I em fa mal, però ja no t'ho puc dir. Les coses haurien de ser diferents. I segueixen igual. Potser és un igual una mica diferent. Sí, és un igual més tranquil, però igual és igual, encara que sigui diferent.

És això?

2008-06-28T22:07:00.001+01:00

He d'aconseguir que no m'afecti la indiferència? O he d'aconseguir que no m'afectin els indiferents?

Acabo de tornar de l'hospital

2008-06-27T23:01:00.004+01:00

I aquesta vegada no és una metàfora.

Hi hem estat quasi una hora. Li han posat quatre punts al cap al Roc, el meu fill gran. I ja en porta nou. Ara ell dorm. I la Rut també. I jo, ara hi aniré. Estic cansada.

El cas és que ha quedat tot ple de sang i m'he fotut un ensurt de por. Per sort hi havia una AMIGA, l'Ona (una Ona que no sóc jo, però que també es converteix en un Tsunami quan cal). I sort que era ella. Perquè si hagués estat en companyia d'un altre, no hauria estat tot tan senzill. He pogut preocupar-me només del nen.

I ara estem tots bé.

La vida sap com posar-te a lloc quan cal.

La vaca vaquera

2008-05-06T20:25:00.004+01:00

Avui m'han regalat una vaca vaquera. Venia acompanyada d'una paperina enoooooooorme de txutxes. I d'una postal amb una dedicatòria dels meus companys de fatigues durant aquest últim any.

M'he emmmmuuuuucionat.

Gràcies, Gemma, Nico, Francesc i Cesca.

Heu de saber que he estat un any excepcional. He estat mooooolt a gust entre vosaltres. I em sap un greu immens marxar, encara que sigui només saltant la barrera... ja no és el mateix.

He rigut molt, he après moltes coses i he treballat molt a gust. Moltes gràcies. Sou 4 sols!

Santa Maria del Retard, o quina és la Santa Patrona de les rentadores

2008-05-05T20:10:00.006+01:00

Avui torno a tenir rentadora. He estat exactament un mes amb sense rentadora a casa. Li he posat nom. És el nom de la Santa patrona de les rentadores: Santa Maria del Retard. Ara que jo li diré Tard i prou.

La cronologia dels fets és la següent:

Dissabte 5 d'abril de 2008: La meva rentadora va petar. Hi havia aigua per tota la cuina i la rentadora va quedar closa. No hi havia manera de fer-li obrir la boca. El nen es va espantar pel sortidor d'aigua i la nena jugava descalça amb l'aigua i al costat d'un endoll. Total, que estàvem els tres xops, un plorant, l'altra rient i jo flipant.
Dissabte 5 d'abril de 2008 deu minuts després del pet: Abans d'acabar de recollir l'aiguat vaig trucar al telèfon d'aquesta web per encomanar una rentadora nova. Em van dir que en uns deu dies tindria la rentadora a casa. Això volia dir que el dia 15 tindria la rentadora nova. El cap de setmana anterior, amb un amic meu que es volia comprar una rentadora vam anar a mirar preus i després ell va fer una cerca per internet, per això tenia l'enllaç a aquesta web amb una rentadora semblant a les que ens havien agradat més, però un poc més barata.
Dimarts 8 d'abril de 2008: En arribar a casa a les sis i pocs minuts de la tarda, després d'un dia llarguíssim, em trobo un missatge al contestador. Eren els de la rentadora i em deien que els truqués de nou del matí a sis de la tarda referent a la meva rentadora. Atès que eren les sis tocades, em vaig anotar el telèfon per trucar l'endemà al matí.
Dimecres 9 d'abril de 2008: Vaig arribar a al feina i quan em disposava a trucar em vaig adonar que m'havia deixat el telèfon a casa. Vaig pensar que ja trucaria en arribar. A les deu del matí vaig rebre un sms al mòbil. Em deia que tenia un missatge a la bústia de veu. Eren els de la rentadora. Em deien que havien intentat localitzar-me i que com que no ho havien aconseguit, anul·laven la comanda. No van deixar cap telèfon de contacte. Vaig trucar al meu amic i em va donar el telèfon de la web. Vaig trucar novament a la web. Em van antendre molt amablement i al final em van dir que havia de parlar amb els d'atenció al client. Em van donar el telèfon. Vaig trucar a atenció al client i em van dir que certament havien mirat de localitzar-me tres vegades i que no m'havien trobat, i per tant havien anul·lat la comanda. El problema era que els faltava la fotocòpia del meu DNI i de la targeta de pagament. Em van dir que tornés a fer la comanda i que enviés la fotocòpia del DNI i de la targeta en el mateix moment. Vaig tornar a trucar al primer número, al de la wab i vaig tornar a fer la comanda, dient que també enviava la documentació que els faltava. Em van dir que en deu dies la rentadora estaria a casa. El dia de la nova rentadora havia de ser, ara, el dia 19.
Dimecres 16 d'abril de 2008: Aquell dia anava cap a la bolera perquè els meus companys de feina feien un torneig. De camí, em van trucar els de la rentadora dient-me que els donés un correu electrònic perquè resultava que la meva rentadora ja no estava en estoc i em volien enviar un enllaç d'una altra rentadora. Jo els vaig donar el meu correu electrònic i els vaig dir que l'endemà els trucaria per comentar-los si m'interessava el canvi. Després del torneig de bitlles, vaig anar a buscar el cotxe al dipòsit, perquè va resultar que se l'havia endut la grua. Finalment vaig arribar a casa i vaig poder veure l'enllaç amb la nova rentadora. Era de més capacitat i de més rpm de centrifugat.
Dijous 17 d'abril de 2008: En arribar a la feina vaig trucar a la gent de la rentadora. Els vaig dir que m'interessava el canvi i em van confirmar que tot i que aquesta nova rentadora era més cara a mi me la deixaven al preu de la primera. Em van comentar, també, que el període d'entrega seria d'uns deu dies. La nova rentadora es faria esperar fins al dia 27.
Dimecres 23 d'abril de 2008: Vaig trucar als senyors de la rentadora per saber en quin estat estava l'enviament. Em van comentar que tenien un problema amb la targeta de pagament. Resultava que els del departament de finances els havien dit que aquella targeta no existia. I això que jo mateixa, el dia 9 d'abril els n'havia enviat una fotocòpia!! Em van demanar que els tornés a recitar els números de la meva targeta. I ho vaig fer. Després em van demanar que els digués la data de caducitat. Octubre del 2008. Ah! em va dir la noia, és que teníem mal entrada la data de caducitat! Però si teniu la maleïda fotocòpia!!!! Em va comentar que segurament el problema dels del departament de finances era aquella data i que ara ja estaria tot resolt.
Dijous 24 d'abril de 2008: Vaig tornar a trucar als senyors de la rentadora per assegurar que els del departament de finances ja no tindrien cap problema amb la meva targeta. No, em van dir, això ja està solucionat, senyora, no pateixi. Us confessaré que a aquelles alçades ja no patia. La noia aquella em va dir que l'entrega seria el dilluns dia 28 i que em trucarien els transportistes per quedar d'acord amb mi. El dilluns??!!! Quina alegria! La rentadora seria a casa el dia 28!
Dilluns 28 d'abril de 2008: Al voltant de quarts de quatre de la tarda, després de dinar, vaig trucar als de la rentadora, perquè els transportistes encara no m'havien dit res. La noia que em va contestar al telèfon em va dir que veia que ja havia trucat la setmana anterior i que una companya seva m'havia dit que la rentadora me l'havien de portar aquell dia, però no era així. La seva companya es va equivocar, el que m'havia d'haver dit és que la rentadora arribaria a casa del transportista el dia 28 i que després es posarien en contacte amb mi per portar-me-la. Ella no sabia quin dia, li sabia greu però no em podia donar més informació. Entenia el meu enuig i em va dir que ella mateixa trucaria al transportista per saber alguna cosa i que després em trucarien.
Dimecres 30 d'abril de 2008: "Després" va resultar ser al cap de dos dies, però al final em va trucar. Em va dir que la rentadora me la portarien el divendres! NOOOOOOOOOOOO!!! Però com poden dir-me això??!! Que no saben que hi ha un pont meravellós de quatre dies??!! Els dic, és que no hi seré. Ah, doncs el dilluns, al matí. No, no pot ser, és que jo treballo. Doncs a la tarda, a partir de les tres. No... és que jo treballo. Doncs a partir de les quatre i no puc endarrerir-ho més. Val, doncs ja demanaré permís per sortir abans de la feina (perquè al final resulta que dilluns treballo... tot i que divendres m'havien dit que no, que cap possibilitat, dilluns em van trobar una possibilitat, i dimecres vaig signar el nou contracte... però tot això són figues d'un altre paner...). Li vaig demanar a la meva nova cap si el primer dia de treballar per ella em deixaria sortir una hora abans... Si que començo bé... Sort que ella havia viscut tot el procés de la rentadora des del dia 5 d'abril!!
Dilluns 5 de maig de 2008: La Tard ja és amb nosaltres!

En fi, això és tot.

Ara que ja la tenim aquí, un dia li faré alguna foto i ja us l'ensenyaré. Té molts botons i llumetes. I no fa soroll quan renta ni quan centrifuga. Al final em sembla que centrifuga menys del que m'havien dit, però jo me l'estimaré igual amb 200 rpm menys.

Salut.

El amor es ciego, niño bien

2008-03-24T18:17:00.004+01:00

La ciència demostra que l'amor desactiva la capacitat de criticar la parella

També desactiva la capacitat de creure el que et diuen els amics i la família respecte la teva "parella"... cosa certament trista, perquè ells no n'estan d'enamorats del teu enamorat i ells sí són capaços de criticar-lo.

Si jo em morís

2008-03-23T10:24:00.003+01:00

Si jo em morís ara, quants de vosaltres ho sabríeu? A quants de vosaltres importaria? Estic segura que a uns quants dels que llegiu aquest bloc us sabria greu, i fins i tot algun pentura em ploraria. Però també estic convençuda que a molts ni tan sols sentirien la pena de la mort d'un desconegut perquè ni tan sols sabrien que aquesta desconeguda és morta.

I no em mal interpreteu, eh. No tinc cap interès en morir-me. És cert que estic trista i deprimida, però vull veure els meus fills créixer i riure.

El cas és que aquestes últimes setmanes he anat un parell de vegades al cementiri a enterrar-hi persones estimades. I hi havia tantes tombes de persones desconegudes... això m'ha fet pensar molt en això que us dic.

Vaig veure una làpida alegre. Era d'un nen de sis anys i la làpida era com un dibuix fet, m'imagino, pels nens de la seva classe, com per acomiadar-se'n.

Però bé. Tornant al tema. Si jo em morís ara està clar que a moooooooooooooolta gent no li importaria, ni ho sabria ni ho voldria saber. Però potser amagat per les entranyes de la Internet hi hauria algú a qui sí li importaria i... no ho sabria.

I si fos a l'inrevés? I si algú dels que jo llegeixo i no conec, però en el fons aprecio perquè els sé meus a través d'aquesta màquina... i si és aquest algú el que es morís? Jo com ho podria saber?

No pas mirant les esqueles, que és una cosa que m'agrada fer, però de molts de vosaltres no en sé el nom, i molt menys els cognoms... i tampoc vosaltres en sabeu els meus.

Hi seguiré pensant. Potser la manera seria deixar la contrassenya del bloc escrita al testament i una instrucció d'escriure aquí mateix la meva esquela. Així tots em sabríeu morta.

Petons, salut i llarga vida per tothom.

Cansament

2008-03-22T13:48:00.002+01:00

Tinc un cansament cíclic.

Estic cansada de tenir el que no vull i voler el que no tinc.

Ella hauria dit que no!

2008-03-01T21:04:00.007+01:00

Avui ha estat un dia trist. Hem enterrat la tia Fina.

Ha estat un funeral tranquil, sense estridències. Es palpava la pena, però pausada.

El capellà ha estat molt bé. M'han agradat dos moments especialment. Un ha estat quan ha recordat l'Ernest i l'altre, bé, l'altre no ha estat ben bé un moment, sinó tota la missa; en cap moment ha dit allò que diuen sempre: "germans, hem d'estar contents perquè el nostre germà ja està amb Nostre Senyor." M'ha agradat no sentir-ho, perquè en els funerals jo no hi acostumo a anar contenta, i em molesta que em diguin que he d'estar contenta perquè no tornaré a veure mai més a algú a qui jo estimava, a qui encara estimo.

Era la germana de l'àvia. Aquest any farà deu anys que l'àvia es va morir. I demà la tia hauria fet 97 anys. La seva mort no ha estat una sorpresa, però sí ha generat molta tristor en tots nosaltres.

Era una dona gran, vull dir que era una gran dona i amb moltes coses per explicar, però també era una dona gran, alta, corpulenta. I seca. No sabia dir com ens estimava. Però ens estimava molt a tots.

Avui la recordava quan estàvem juntes a Palma, a casa els pares. Hi venia temporades, i s'estava amb nosaltres un o dos mesos. Ens feia companyia i ens ensenyava coses. Totes les coses que ella havia après.

També recordava que em va renyar molt un dia que vaig esternudar. Va ser graciós, perquè jo no podia ni tan sols parlar. Tenia 19 anys, em van operar de les amígdales, i la mare, perquè jo no estigués sola a casa tot el dia, li va demanar a la tia Fina que vingués a estar amb mi mentre passava la convalescència. Vaig estar dues setmanes amb la tia. I un dia, potser l'endemà de tornar a casa després de l'hospitalització vaig fer un esternut. Em picava el nas i vaig esternudar. És una cosa força normal, no? Doncs la tia es va enfadar amb mi, i em va dir que no podia esternudar perquè se'm podien obrir els punts del coll. Al principi jo li gesticulava, i li intentava fer entendre que no ho havia pogut evitar. Però després vaig veure que ella no n'estava d'enfadada, ella estava preocupada. Li va sortir la seva professió i em protegia de mi mateixa. No vaig tornar a esternudar en quinze dies! I aleshores, quan ja vaig poder tornar a parlar, li ho vaig comentar i ella ja no va dir res. Li vaig fer un petó.

El Xavier ha llegit una poesia escrita pel pare de la tia Fina, el meu besavi, Xavier Oms:

Sento la mort que m'acarona
amb sa rugosa mà nua de carn,
i ses fredes carícies m'esborronen
i alhora em donen plaer i esglai
quan veig sa corba dalla que s'acosta
m'entra basarda al cor,
que per bon tremp que hom tingui
sempre fa por la mort;
més la por de viure el que de vida em resti
duent al coll més xacres,
també m'esglaia i em fa patir
i sento allavors l'enyorança
de la dolcesa d'un bon morir.

Un petó tia. O dos.

Desig

2008-02-27T20:47:00.004+01:00

Tinc un desig. Podria dir que és un desig inconfessable, i així tindria una excusa per no explicar-vos-el, però no seria cert. De fet, el meu desig, és del tot confessable. Em sembla que, qui més qui menys, tots tenim aquest meu desig. Però tan aviat veig que el puc aconseguir, com veig que se m'escola de les mans. El pitjor no és tenir un desig que saps que no pots aconseguir. En aquest cas hi pots somniar i el somni et fa feliç. El pitjor és tenir el desig a tocar de les mans i veure com se t'escapa. I no pots acabar d'abastar-lo.

Tinc un desig.

Desitjo tenir el meu desig a les meves mans.

Homes i dones

2008-02-25T19:18:00.006+01:00

Aquest cap de setmana he mogut els mobles de casa. Tots no, però uns quants.

He canviat la disposició del sofà i els sillons i les tauletes de la sala.

També he canviat de lloc els llit, de fet, la llitera, i la prestatgeria de les joguines de l'habitació dels nens.

Pel primer canvi, no he necessitat l'ajuda de ningú; per al segon, en canvi, he necessitat l'ajuda d'un home de veritat, perquè jo tota sola no podia moure la llitera.

El cas és que la reacció d'aquest home de veritat en veure la modificació de l'espai i els mobles de la sala va ser curiosa. Em va preguntar per què ho havia fet i jo li vaig contestar que perquè sí, perquè volia canviar una mica. Aleshores li vaig preguntar per què canvia ell els mobles de casa seva i em va contestar que era una cosa funcional: el canvi millora la funcionalitat de les coses i l'espai.

Després, ho vaig comentar amb la mare, i em va dir que fer canvis d'aquests és molt bo. I en comentar-ho al pare em va contestar que ell tindria els mobles collats a la paret i al terra, una vegada n'ha trobat la millor disposició.

I avui, a la feina, ho he comentat amb un parell de dones, i les dues m'han dit: "Oh! Has fet allò tan típic que fem les dones quan estem una mica així... va taaaaaaaaaant bé canviar els mobles de lloc!!". En canvi, els companys, homes, em contestaven dient: "Hòstia, quan la meva dona té aquests rampells, no els entenc i fujo de casa! Per què ha de canviar els mobles de lloc si tal com estan estan la mar de bé i fan el seu fet?!"

Francament, no creia que això fos un tret tant diferencial del caràcter masculí i femení, però està clar que l'és.

I ara pensant-ho, és com si les dones féssim el "niu", com quan estem a punt de parir i ens dóna per començar a netejar la casa i a tenir-ho tot endreçat: tenim clar que aviat hi haurà algú més i que les coses han d'estar preparades. Els homes, en canvi, el que fan és el seu paper de fer que les coses funcionin, o si més no, que siguin el més funcionals possible.

És cert que estem en un moment social en que les dones tenim tendència a voler ser iguals que els homes, però jo segueixo reivindicant el meu dret a ser diferent.

La guàrdia urbana i la vorera

2008-02-13T20:50:00.004+01:00

L'altre dia vaig anar a deixar els nens a l'escola, a quarts de vuit del matí, quan quasi no han posat ni els carrers, i per evitar crear una cua de cotxes (en cas que en passés cap) al carrer, vaig decidir deixar el cotxe a la vorera.

A aquelles hores no hi ha ni cotxes ni vianants, però em sembla que els vianants tenen més facilitat per creuar el carrer i passar per l'altra vorera, que no pas els cotxes, que haurien d'haver-se quedat fent cua darrera el meu.

El cas és que mentre deixava els nens a l'escola i parlava un moment amb la monitora de guarderia, va passar la guàrdia urbana i em va posar una multa. 30 euros. Per deixar el cotxe damunt de la vorera. Jo vaig pagar la multa.

Des d'aleshores per deixar els nens a l'escola, deixo el cotxe al mig del carrer i no deixo passar a cap altre cotxe que passi per allà en aquell moment.

Al cap d'uns dies, en deixar els nens a l'escola vaig veure davant meu el mateix cotxe de la guàrdia urbana, i vaig pensar, calla, ara també et posaran una multa per deixar el cotxe al mig del carrer, i els ho vaig anar a preguntar. Els dos agents em van contestar molt amablement que si deixava el cotxe al mig del carrer (impedint la circulació, vaig dir jo) no em posarien cap multa, si només era l'estoneta curteta de deixar els nens a l'escola. I així ho vaig fer.

El pitjor, i de fet el que m'indigna, és que aquell dia hi havia altres cotxes aparcats damunt de la vorera, tal com jo aquell primer dia que em van multar, i els guàrdies urbans, per poder multar aquells cotxes, VAN APARCAR EL COTXE DE LA GUÀRDIA URBANA DAMUNT DE LA VORERA, i per més inri, exactament al mateix lloc on l'havia deixat jo el dia que em van multar.

Llàstima que no els vaig fer una foto. Potser l'hauria penjada aquí, o potser l'hauria enviada a la guàrdia urbana perquè m'expliquessin com és que ells sí, i la resta de conductors no.

BBcode

2008-01-14T20:43:00.000+01:00

Volia provar com funciona aquesta extensió pel FireFocs i he pensat que la millor manera de fer-ho era amb la pràxis (per cert, si us la voleu instal·lar i sou tant limitats informàticament com jo, el que heu de fer és clicar l'enllaç que ens deixa en mai9 i dir-li que l'obri amb el FireFocs) —ara he intentat posar una icona i no he pogut...

Per ara he aconseguit posar un enllaç, però m'ha costat molts intents i ara no sé ni com ho he fet.

L'extensió et permet posar la lletra de diferents mides, de diferents colors, subratllat, negreta, ~~tatxat~~ i fins i tot posar icones :p .

Ara sembla que me'n vaig sortint una mica més, però hauré de seguir-ho intentant!

Seguirem informant.

La música que em

2008-01-05T15:32:00.002+01:00

No tinc gaire ganes de respondre a aquest mem, però com que tinc tendència a contestar-los, ho faré. Jo no tinc tants recursos com el meu antecessor i provocador d'això, per tant no penso matar-me a buscar el vídeos de cap de les cançons. També he de dir que no les he pensades gaire, vull dir que és la primera que m'ha vingut al cap, però segur que en cada categoria d'aquestes n'hi podria posar unes quantes de cançons. I per cert, mai9, escolto més de cinc cançons.

Una cançó que em posa romàntica
Fa anys escoltava una cançó del Luís Eduardo Aute gravada en un concert. Ell deia quines eren les tres cançons d'amor que més li agradaven. Coïncideixo amb ell en dues. Però per mi, aquesta ve a ser el meu led motiv (no sé si s'escriu així). Vull dir que jo em sento com ella. Ella és Maria Magdalena i a qui no sap com estimar és a Jesús.

Una cançó que em posa catxonda
No calen gaire explicacions. Escolteu-la i ja està.

Una cançó que em posa alegre i no puc evitar cantar i ballar
I a més no és només que no pugui evitar cantar i ballar i que em posi alegre, és que entenc el que diu i realment és una alegria!

Una cançó que em posa melancòlica
Perquè sí.

Una cançó que no m'avergonyeixo que m'agradi
Aquesta categoria la trobo estúpida. Jo no m'avergonyeixo que m'agradi cap cançó, així que enlloc d'això he decidit posar una cançó que poca gent pensaria que m'agradés.

Una cançó per arrasar
Potser no és ben bé una cançó per arrasar, però com que tampoc tinc gaire clar el sentit de la categoria, crec que la guerra sí que arrasa.

Deixo oberta la porta per si algú altre vol seguir amb el mem. No vull obligar a ningú ni demanar a ningú que ho faci. Tampoc crec que això arribi massa lluny.

The way we were (Barbra Streisand)

2008-01-05T14:45:00.001+01:00

Per l'Ona. No ho llegirà, però fa temps que m'ho va demanar. Aquí ho tens. Bé... de fet em va demanar que li traduís, però no en tinc ganes.

The way we were

Memries,
Like the corners of my mind
Misty water-colored memories
Of the way we were

Scattered pictures,
Of the smiles we left behind
Smiles we gave to one another
For the way we were

Can it be that it was all so simple then?
Or has time re-written every line?
If we had the chance to do it all again
Tell me, would we? could we?

Memries, may be beautiful and yet
What's too painful to remember
We simply choose to forget
So it's the laughter
We will remember
Whenever we remember...
The way we were...
The way we were...

Emocions

2008-01-02T21:41:00.000+01:00

El dilluns dia 31 de desembre, a la tarda, vaig barallar-me amb l'Ona. No sóc jo, és una altra Ona. És una molt bona amiga. I vam discutir per una malentès estúpid. Ara no sé com arreglar-ho. Ella no vol parlar amb mi de cap manera. I entenc que estigui enfadada amb mi, però jo no sóc responsable de tot el que va passar. Potser, si no tingués aquest caràcter... però si no el tingués, em sembla que tampoc no seriem amigues.

Jo no vull estar discutida amb ella. I em sap greu perquè per ella era molt important que passéssim la nit de cap d'any juntes. I no ho vam fer, perquè jo vaig enfadar-me, també, i vaig dir-li que no volia anar amb ella.

Des d'aquí li vull tornar a demanar que em perdoni. De fet, després de tot el que hem passat aquest 2007 a mi també em venia molt de gust passar el cap d'any amb ella, però no vull que em cridin més. I menys si no n'hi ha motiu fefaent.

En fi, Ona, et desitjo un molt 2008 i espero que serà en companyia meva. Petons. T'estima,

Trena.

Estrany

2007-12-22T13:44:00.001+01:00

Han arribat els dos. Rient i fent broma. Jo a ella no la coneixia, només n'havia vist fotos. És molt guapa. Molt més que jo, i molt més jove. Se m'acosten i em saluden. Evidentment no ens presenta, però les dues sabem qui és l'altra. Li dic al Pere que vull parlar amb ell un moment, en privat. Ens allunyem una mica i li pregunto perquè no em contestava el telèfon. Em diu que no volia parlar amb mi. Li pregunto si ara està amb ella, novament. Triga a contestar i finalment diu que no. Me'l crec. Però entenc que hi ha alguna cosa al darrera que no diu. Tornem amb l'Elsa. El Pere se'n va a mirar un aparador i l'Elsa em diu que ell no canviarà mai. Diu que li ha fet molta il·lusió tornar-lo a veure, però que mai no tornaria amb ell, que me'l deixa tot per a mi, però que recordi que mai no canviarà. I em guinya l'ull. En aquest moment sé del cert que hi ha alguna cosa que l'Elsa sap del Pere, que ell no m'ha dit. Anem a fer un volt. Ens trobem al Marc i al Gabriel. Anem tots cinc a casa el Marc. Ens fiquem tots al llit. Nus. No és ben bé una orgia. El Marc i el Gabriel es queden estirats d'esquena i deixen que els altres homes que van arribant els facin el que volen a canvi de diners. Nosaltres tres, el Pere, l'Elsa i jo, nus també, parlem. El Pere em diu que el Marc i el Gabriel no estan bé. Ambdós es prostitueixen per aconseguir diners per drogues. Jo no m'ho puc creure. El Marc havia estat el meu primer amor. I no acabo d'entendre perquè el Pere sap més coses del Marc que jo mateixa. Ens vestim. Anem a casa meva. Quan som allà arriba l'Anna. I després la Berta amb el Gustau. Li pregunten a l'Anna què hi fa a casa meva. Ella diu que havia vingut a estar amb el Pere. Aleshores me n'adono de tot. Li pregunto al Pere si ara està amb l'Anna. Diu que sí, que s'han vist alguna vegada. Des de quan? Fa dos mesos. Parlo amb l'Anna i em diu que es veuen cada dia, però que ara, com que el Gustau, el seu marit se n'ha assabentat, deixarà de veure'l. Al Pere. Diu que me'l deixa per mi.

Ara no sé si he de donar les gràcies a l'Elsa i a l'Anna per deixar-me el Pere per mi.

Els faig tots fora de casa.

Truco al Marc. Està "enfeinat".

Tanco la porta i em poso a plorar.

Ja no entenc res del que m'envolta.

[editat: és un somni estrany que he tingut aquesta nit]

Vols que fem l'amor?

2007-12-17T20:54:00.000+01:00

No.

Aleshores, entre llàgrimes, em va semblar que era el més adequat.

Ara, amb el temps, em sembla que és una de les preguntes més desafortunades que m'han fet mai i la resposta més ràpida i segura que he donat.

Bi urteak. Zorionak!!!

Esfèrica

2007-12-05T21:41:00.000+01:00

Nooooooo, que l'esfèrica no sóc jo :P

És això:

CLICK the play button. Then CLICK and DRAG on the video screen to pan across the 360° view.

Embed this video in your blog

L'oblit

2007-12-02T21:04:00.000+01:00

- Com ho puc fer per oblida-me'n?

- De què?

- No de què... de qui...

- De qui, doncs?

- D'ell.

- D'ell vols dir Ell, no? amb majúscula.

- Sí d'Ell. Com ho puc fer per oblidar-me d'Ell?

- Les persones no s'obliden. I menys si són en majúscules.

- Ja... bé... jo hi ha persones que no recordo.

- Però no deurien ser Persones, o potser ni tan sols van ser persones (amb minúscula). Potser només van ser gent que es va creuar en el teu camí. Però les persones no s'obliden.

- Sí!!! Sí que s'ha de poder!!! Jo em vaig oblidar d'Aquell. Te'n recordes d'Aquell?

- Clar que el recordo. Aquell va ser especial. Però te n'adones que no pots dir que l'has oblidat si l'estàs recordant?

- Hummm... Sí, potser tens raó. De fet me'n recordo força d'Aquell. Va ser molt maco tot plegat. Per què el vaig voler oblidar a Aquell? Tu ho recordes?

- Sí. I tu també. Si jo ho recordo, tu també ho recordes, bonica. Ja saps com són aquestes coses.

- Cert. De fet jo també ho recordo, però ho recordo lluny i no em dol recordar-lo.

- Doncs així és com ho has de fer.

- Ja, però, saps, tampoc recordo com ho vaig fer amb Aquell... Si tingués memòria per les coses que cal recordar ara no em costaria oblidar-me'n, d'Ell.

- Sí que recordes com el vas oblidar a Aquell. I faig servir el teu terme, per no embolicar-te, però recorda que de fet, no l'has pas oblidat... Doncs, com et deia, sí que recordes com el vas oblidar, però Aquell no és com Ell. I totes les persones que has hagut d'anar oblidant, i que segueixes recordant, mai no han estat iguals. I mai no ha estat el mateix l'esforç per oblidar-te'n. Però sempre te n'has sortit.

- Ahà. Saps, em sols donar molt bons consells, tu.

- És que fa molts anys que et conec ;)

- Sí, jo també fa molts anys que et conec a tu :P

- Doncs seguint per on tu volies anar. Dóna't temps i dóna-li temps al temps per anar tancant les portes que ara encara no pots tancar.

- Sí he de tancar portes i anar obrint finestres, que si no tot fa pudor de tancat i de resclosit.

- I ho has fet molt bé altres vegades. Ara ja no et dol recordar a Aquell, ni a l'Altre, ni tampoc et dol recordar-la a Ella. Oi que te'n recordes d'Ella?

- Hahaha, sí! I molt! Vam passar molts dies genials amb ella, oi? Llàstima que allò acabés com el rosari de l'Aurora... I sí, em va costar seguir sense Ella, i em va costar oblidar-la, però ara la recordo feliç.

- Doncs això, Trena, saps que ho pots fer, perquè ho has fet moltes altres vegades. I aquesta no serà menys.

- Sí, Txirikorda, tens tota la raó del món. Jo no ho hauria pas dit millor ;)

Ja han passat els quinze dies

2007-12-01T12:30:00.001+01:00

Ja han passat els 15 dies. Avui és el dia. I aquest matí ens hem llevat aviat i contents i hem anat a la perruqueria. M'han pres el pèl!!!

La trena de la Trena està desfeta, però es refarà!

Petons per tots i felicitats a tots els Elois!

Blocs solidaris

2007-11-28T19:35:00.001+01:00

L'Artuditu m'ha premiat com a Bloc solidari, i seguint les seves petges, jo ara em disposo a nominar els meus premiats.

Estic segura que alguns no seguiran aquesta meme, però a mi tant m'és, jo els premio perquè sí, perquè avui és avui i perquè sóc més xula que un vuit.

El primer és l'SpainNews, i tingueu present que s'ha d'escriure així, amb la n i la N juntes, sense espai. És el primer perquè és el primer que llegeixo cada matí quan em llevo, tot i que potser no ho llegeixo tot, bé, si us he ser sincera no ho llegeixo mai tot. I pel cinisme que destil·la. I potser també, perquè no, perquè és absolutament tendenciós.

El segon és Viure. M'agraden molt els escrits que hi ha. No fa gaire que el llegeixo, però des del dia que el vaig descobrir no l'he deixat de llegir. Us el recomano.

El tercer és el Gemma blog. Perquè moltes vegades m'hi reconec. Perquè m'agrada com escriu. Perquè m'agrada el que diu. Perquè em sembla que és valenta.

El quart és Vigilant l'entorn. Perquè l'Anti és meravellós, em va acompanyar en un moment molt difícil i em va ajudar molt, encara que no sé si n'és conscient. Perquè em fa riure. I perquè escriu sense por i sense límit.

El cinquè és el Gual Permanent. És un bloc súper divertit. I punt.

N'hi hauria més, però els premiats només poden ser cinc. Us diré que els finalistes serien, per exemple nunca nueve (perquè jo també estimo discutir), Flor de Neu (perquè les del maresme em cauen molt bé), L'horitzó d'Èric Bertran (perquè és un noi molt normal que va estar en una situació molt anormal) i finalment –i consti que la poso la última amb tota la intenció, perquè algú va dir que els últims serien els primers i ella, en moltes ocasions és la meva primera–, Maiteoms (perquè me l'estimo molt, molt i molt).

Au, estimat Artuditu, ja ho he fet. Ara si voleu, podeu i us dóna la gana, podeu nominar i premiar als vostres blocs solidaris.

He de dir que m'ha emocionat el que l'Artuditu ha dit del meu bloc:

Artuditu i el Bloc Mil·lenari: Blocs solidaris
Pel seu bloc sobre la quotidiania que va fer que em decidís a crear aquest bloc que esteu llegint. Aviam si aquest premi l'apropa més cap a l'Ona i l'allunya del Tsunami que l'ofega.

I recordo el dia que li vaig dir que tenia un bloc. En aquells dies, el meu bloc era un altre, però el que escrivia allà sortia de mi de la mateixa manera que el que escric aquí.

Gràcies Artuditu :)

Jo he llegit GOOD i YOU :P

2007-11-25T21:44:00.000+01:00

Mireu aquesta pàgina.

Després, potser, entendreu el títol :)

Banesto bilingüista?

2007-11-22T20:27:00.000+01:00

Aquest correu l'ha rebut un company de feina aquest matí.

Debido a las ediciones recientes que aparecieron al banesto servicio online estamos actualment lanzar un nuevo sistema de la seguridad para parar los escapes de la información.

Para beneficiar de las nuevas instalaciones seguir por favor el acoplamiento abajo.

Para poner al día tu estado de cuenta ***AUTHENTICAR*** y terminar por favor los pasos necesarios.

****Advertencia****

Si no terminas los pasos siguientes tu cuenta se puede exponer a las acciones del fraude.

No contestar por favor a este mensaje. Para cualquier investigación, entrar en contacto con el Servicio de Cliente.

La primera sorpresa és que ell no té cap compte al Banesto, però després en llegir el correu t'adones perfectament que sota cap concepte pot haver estat escrit pel Banesto. Un banc com el Banesto mai no faria servir un castellà tant estrany que fins i tot inclou alguna paraula en català... O és que potser el Banesto advoca pel bilingüisme actiu?

Per cert, llegiu-lo detingudament, perquè de debò que fa riure.

I després de llegir això he llegit un procediment de la feina que havia escrit algú amb molt sentit de l'humor, perquè no hi havia posat quasi cap article. Heu provat mai de llegir dues planes de frases escrites sense articles? Doncs és força graciós, sobretot si el tema del que us parlen us sona a xinès.

Feu la prova.

Avui ha estat un dia per riure de coses que en el fons no fan cap mena de gràcia.

[editat el 28/11/2007] Avui el meu company de feina, en Nico, ha rebut exactament el mateix correu amb les mateixes faltes als mateixos llocs, però amb el logo del Banquinter (que ara no sé si s'escriu amb k…)

15 dies, 35 anys

2007-11-18T16:33:00.001+01:00

D'aquí a 15 dies és el meu aniversari. Farà 35 anys que vaig néixer.

Volia fer una festa. Volia fer un sopar i després una festa. Volia convidar a molta gent. Vaig pensar que si convidava a molta gent, potser en vindrien uns quants i aleshores em sentiria acompanyada en un dia "important" en el que celebraré que farà 35 anys que ma mare em paria... Vaig pensar que si ho deia a molta gent, fins i tot als coneguts i als saludats, potser vindria prou gent per considerar-ho una festeta.

Però encara no ho he dit a ningú. I per tant ningú no ha confirmat la seva assistència a la festa. Per tant tampoc sé quants hauríem estat i quina mena de local (petit, petitó o minúscul) hauria estat el més adient per a l'esdeveniment.

Així doncs, com cada any, em quedaré sense fer el que vull fer perquè sóc així de tonteta. O potser és perquè sóc realista i atès que no crec que hi hagués anat gaire gent a l'encontre, potser és millor quedar-me a casa, prendre'm un martini a la meva salut i anar a dormir d'hora, que 35 ja són un caramull d'anys i el cos ja no aguanta el mateix que abans.

En fi... d'aquí a 15 dies faré 35 anys i seguiré vivint la mateixa vida.

Escriure

2007-11-17T16:30:00.000+01:00

No fa gaire dies algú em va dir que escric bé.

Bé, el cas és que m'hi esforço, sobretot perquè m'agrada escriure i voldria que les meves paraules fossin enteses sense haver de donar massa explicacions. Senzillament que s'entengui el que dic quan algú ho llegeix.

Avui he estat rellegint coses que he escrit. I, encara que soni a falsa modèstia, la veritat és que sí que escric bé.

I ella també m'ho deia: "Tu que escrius tant bé, has d'escriure les nostres aventures". Bé, potser algun dia ho faré, amb un pròleg que digui que s'han canviat els noms dels llocs i dels protagonistes reals que han viscut aquelles històries, però que cap semblança amb la realitat és pura coincidència. :P

Saludar al Sol

2007-11-13T20:43:00.000+01:00

Ja no recordo com es saluda al Sol, i així tampoc no aconseguiré que ell em vulgui venir a saludar mai.

Tortada d'ametles

2007-11-06T21:48:00.001+01:00

He rebut una petició via correu electrònic d'un lector del blog. Diu així:

De: JR
Enviat: dimarts, 06 de novembre de 2007 19:24:45
Per a: trena

Hola,

Al teu blog parles de la recepta de la Tortada d’ametlles: m’interessa.

Ja n’he fet unes quantes amb algunes variacions a partir de la de Banyoles. Això no obstant, en vull recollir tantes com pugui de tots els PPCC. M’agradaria molt si em passessis la teva.

Gràcies,

JR

Doncs aquí va. Primer, però, he de dir que la recepta no és meva. És de la Xisca, la mare de la meva nina menorquina, la Guixona. Fet l'aclariment, aquí va la recepta.

Tortada d'ametles

400-500 g d'ametla crua pelada
400-500 g de sucre
7 ous
pell d'1 llimona ratllada

Picar l'ametla escaldada i seca.

Muntar les clares a punt de neu. Afegir-hi el sucre i dos rovells. Mesclar amb cura. Anar afegint l'ametla i donar voltes a poc a poc.

Posar-ho al forn 1 hora a 130-150 °C.

Si és del dia abans és més bona.

Fer merenga i decorar la tortada.

Au doncs, ja està. Bon profit a tothom.

I per cert, JR, quan l'hagis feta ja em diràs què tal t'ha quedat, eh!

Curiositats de viure al 2007

2007-11-03T18:15:00.000+01:00

Quan vaig llegir les coses que se suposa que passen per saber que estàs vivint a l'any 2007, em va fer gràcia, perquè resulta que jo sóc de les que va anar a mirar el tema del número nou.

Doncs bé, després va resultar que hi ha algú que ha canviat alguns punts i n'ha afegit algun de nou.

El que he trobat més curiós de tot plegat és el punt 25:

25. El primer que fa la teva ex és deixar de llegir el teu bloc.

I ho trobo curiós perquè al meu entendre el primer que ha fet la teva ex és deixar-te a tu, la segona cosa, potser sí que és deixar de llegir-te.

[edito - 19:15] ara pensava que les possibilitats són infinites... pot ser que la deixis tu la ex, i després ella deixi de llegir el teu blog; pot ser que ella es cansi de llegir-te i després es cansi de tu :P; pot ser que deixi de llegir el teu blog quan encara no sap que és la ex... en fi, que jo quan em poso a pensar no tinc aturador ;)

Bon dia.

2007-10-29T17:56:00.000+01:00

Sóc borde, antipàtica, asocial, malcarada, malparlada, intransigent, autoritària, absoluta, insuportable, ploranera, àcida i càustica (sí, tot a la vegada), impacient, intolerant, acorralant…

Tinc el cul gros i els pits petits.

Tinc els peus mal fets i un ull més gran que l’altre.

Sóc així. Ni més, ni menys. Ara ja ho sabeu.

Bon dia.

Oblit

2007-10-08T20:54:00.001+01:00

Tot sovint oblido que no som res.

Ho sento.

Repte

2007-10-05T17:16:00.000+01:00

Avui quan hem parlat m'has fet una petició. De moment et diré que és un repte. Escriure sobre tu i que quan tu ho llegeixis sàpigues que va per a tu, o que parlo de tu. De fet, el nom del blog una mica l'has posat tu :)

T'he de dir que aquest no és el post que demanaves, aquest l'escric per dir-te que això que em proposes és un repte, i que ja l'escriuré i estic segura que sabràs que parlo de tu. Perquè ets un tio gran i llest.

També et diré que he estat infinitament feliç quan he vist el teu nom al mòbil. No saps quant bé m'has fet.

Per ara, t'envio un petó. Més endavant encararé el teu repte.

Molts petons, per triplicat.

[editat, 6 d'octubre] Només et demanaré una cosa, el dia que afronti el teu repte, per saber que tu has descobert que parlava de tu, si us plau, posa un comentari de manera que jo sàpiga que ets tu :)

Sóc rara i imbècil?

2007-09-24T19:29:00.000+01:00

Hi ha una dita en castellà, que no sé si també existeix en català que diu: "Todo lo malo, se pega".

Jo no crec que ser raro sigui "malo", però també s'enganxa ;)

El que sí em fot és que penso que la imbecilitat sí que és "malo" i estic segura que part d'aquesta imbecilitat se'm deu haver enganxat. Trist, però, malauradament, cert.

En fi, espero que no l'aniré enganxant jo ara aquesta imbecilitat.

Sense títol

2007-09-18T17:55:00.000+01:00

i sense comentaris... però si voleu podeu comentar :P

Raons de pes

2007-09-10T11:57:00.000+01:00

Aquesta és la gràfica del meu pes des de l'octubre de 2003. La meva filla petita va néixer el setembre d'aquell any. Aleshores jo estava obesa. De fet, abans encara havia arribat a pesar més, però no ho tinc graficat, ni tan sols anotat enlloc.

El cas és que un bon dia vaig decidir que ja n'hi havia prou, que m'havia d'aprimar. No tant per estètica, que també, sinó per salut. Em costava molt transportar els més de 90 quilos que pesava el meu cos. Una persona de poc menys de metre setanta, com jo, no pot haver de transportar sempre quasi 100 quilos. El meu esquelet, tot i que sóc de complexió tirant a mitjana, no suporta tant de pes.

Així que vaig començar a fer regim. A temporades. Estava entre tres i sis mesos fent regim controlat i aleshores descansava una temporada. Sense fer excessos, però sense pensar d'axiò no en pots menjar… I així durant dos o tres anys.

En general no em preocupa parlar del meu pes. He estat obesa i he estat prima. Varies vegades al llarg de la meva vida. Quan tenia 9 anys vaig tenir una paràlisi facial i em van donar molta medicació a base de cortisona. Ja sabeu què fa la cortisona, no? Doncs per si no ho sabeu infla. Era com si m'haguessin inflat amb una manxa d'aquestes d'inflar les rodes de la bici, però a més el problema va ser que vaig arribar quasi als 70 quilos, i només tenia 9 anys. En fi, tot això per dir que els meus problemes amb el pes sempre han estat de salut.

El cas és que avui, després de dutxar-me m'he pesat. Ara mateix estic per sota dels 60 quilos i no seria gaire preocupant si no fos perquè no tinc gana i em costa menjar. No vull aprimar-me més. Fins i tot ara voldria guanyar algun quilo, però el meu karma deu ser viure pensant en el pes. I insisteixo que no és per estètica. Els que em coneixeu sabreu que és cert. Estèticament sóc bastant simple.

En fi, he volgut escriure això perquè hi ha força gent que es preocupa per mi. Diuen que no menjo prou i fins i tot em diuen que estic anorèxica. No n'estic. Senzillament no tinc gana i en voldria tenir. Si algú té algun remei per això que m'ho digui ben aviat.

Da ya think you're sexy?

2007-09-09T19:15:00.000+01:00

Sabeu la cançó aquella del Rod Stewart? Doncs ara a més de pensar el que vulgueu podeu avaluar si en sou o no a partir d'aquesta web.

Jo sóc entre hot i steamy ;)

Petons a tothom!

Tu i jo no som amics

2007-07-29T15:42:00.000+01:00

Tu i jo no som amics.

Potser en vam ser en algun moment, però ara ja no. Un amic és algú amb qui vols estar, fins i tot després d'haver-lo conegut. I jo, després d'haver conegut certes coses de tu, no vull estar amb tu.

Potser hauria volgut saber quines van ser les coses que et van agradar de mi i quines són les que no et van agradar. Pensava que, en certa manera, tens criteri, pel temps que hem estat junts, per les coses que hem compartit, però ara sé que no en tens. Pensava que em coneixies. Però ara sé que no m'has volgut conèixer i que no em coneixes. Millor.

I no em sap greu no ser amiga teva. Les coses són així. Em fa mal el que em dius i el que em fas i em fereix en una profunditat que voldria que no fos possible arribar-hi.

No has estat el primer de ferir-me i potser no seràs l'últim, però les ferides tenen la virtut de fer la pell més dura.

Però saps, jo sóc així. I el meu sofriment és de la mateixa magnitud que el meu amor. Jo estimo amb tot el que tinc i també pateixo amb tot això. I aquest és el meu problema. És el meu defecte i la meva virtut.

Així és com em veig jo, i volia saber com em veus tu. Però ja no ho vull. Ja no m'importa.

I volia preguntar-t'ho i volia esperar la teva resposta. Però ara ja no vull.